HBO ha modificat els cartells amb què anuncia les pel·lícules que ofereix. Quan surt algun actor fumant, desapareix el cigar o la cigarreta. Fa un segle, Stalin feia esborrar la imatge de Trotski de les fotos. Aleshores es feia amb aerògraf, però des de fa dècades es fa amb Photoshop, que és més fàcil i ràpid. Ho explica Monzó al seu article d'avui a la vaguardia, però el fet perpetrat no és nou, ja fa un parell d'anys va censurar una pel·lícula mítica com Alló que el vent s'endugué. Ho vaig comentar en aquest article.

SEÑORITA ESCAL·LATA - 11.6.20



La plataforma de streaming HBO Max retirava aquest dimecres del seu catàleg 'Alló que el vent s'endugué, l'oscaritzada pel·lícula dirigida per Victor Fleming. Una cinta que és Història de cinema i que ha estat molt criticada durant anys per oferir una visió idealitzada de l'esclavitud i perpetuar estereotips racistes.
La decisió arribava un dia després que el diari Los Angeles Times publiqués una columna d'opinió, signada per John Ridley, guionista de la pel·lícula 12 anys d'esclavitud, que carregava contra la cinta a l'entendre que "glorifica" l'esclavitud durant la Guerra de secessió, "ignora els seus horrors i perpetua els estereotips més dolorosos per a les persones de color".

El debat no és nou i ressorgeix quan menys se l'espera. En aquesta ocasió ha estat un clàssic de cinema el que ha fet disparar les alarmes al si del bonisme mundial, reobrint de pas un vell debat, a saber; aquest que pretén empastifar l'art amb una pàtina de correcció política, alló tan terrible del políticament correcte. No és nova aquesta censura, només cal recordar com va desaparèixer el sempitern cigarret de la comissura dels llavis de Lucky Luke dels seus dibuixos, o la pipa de Monsieur Hulot de Jacques Tati substituïda per un molinet de paper groc al metro de Paris. I ja posats s'hauria de prohibir la Bíblia, per obscena i violenta, i moltes de les bones pel·lícules de la història de cinema.
La pregunta és: ¿a on ens portarà tant bonisme idiota?. ¿Fins a quin punt eludir el nostre passat és una bona solució a l'hora d'abordar el nostre present?, l'art no es deu ni es pot revisar, màxime quan depèn del seu temps i el seu context socio-polític.

L'eufòria revisionista produeix monstres. Aproximar-se a una obra amb la mirada del segle XXI pot arribar a tacar encara més la imatge. "Una pel·lícula és filla del seu temps, intentar corregir 'Alló que el vent s'endugué' ens pot portar a intentar corregir el seu temps i això és una cosa que no està en la nostra mà". Com diu l'historiador de cinema Luís E.Parés, 'Alló que el vent s'endugué' és un melodrama, que l'ùnic el que pretenia era emocionar a la gent i eriçar el pèl, és a dir, tot és polític i està bé que intentem extreure lectures polítiques de gairebé tot, però no que busquem finalitats polítiques en aquelles coses que no les van tenir, crec que avui en dia hauriem de poder transcendir d'aquest tipus de lectures i fer una lectura realment artística".

De moment doncs, la señorita Escal·lata continuarà podent dir alló de: "juro por Dios que nunca más volveré a pasar hambre".