Si es busca el significat original de la poesia, avui dissimulada sota dels mil oripells de la societat, es constata que ella és el veritable alè de l'home, la font de tot coneixement i aquest coneixement en el seu aspecte més immaculat. En ella es condensa tota la vida espiritual de la humanitat des que va començar a prendre consciència de la seva naturalesa; en ella bateguen ara les seves més elevades creacions i, terra sempre fecunda, conserva perpètuament en reserva els vidres incolors i les collites de demà. Deïtat tutelar de mil cares, aquí anomenada amor, la llibertat, en altres parts la ciència. Ella roman omnipotent, bull en la narrativa mítica dels esquimals, fa eclosió en la carta d'amor, metralla a l'escamot d'execució que afusella a l'obrer exhalant un últim sospir de revolució social, i per tant de llibertat, espurneja en el descobriment del científic, empal·lideix fins a les més estúpides produccions que la invoquen i el seu record, elogi a què li agradaria ser fúnebre, traspassa fins i tot les paraules momificades del capellà, el seu assassí, a qui el fidel escolta, buscant-la, cec i sord, en el túmul del dogma en què ella no és més que pols fal·laç.
Els seus innombrables detractors, veritables i falsos capellans, més hipòcrites que els sacerdots de les esglésies, falsos testimonis de tots els temps, l'acusen de ser un mitjà d'evasió, de fugida davant de la realitat, com si ella no fos la realitat mateixa, la seva essència i la seva exaltació. No obstant això, incapaços de concebre la realitat en el seu conjunt i les seves complexes relacions, només volen veure-la sota el seu aspecte més immediat i sòrdid. Només perceben l'adulteri sense experimentar mai l'amor, l'avió de bombardeig sense recordar-se d'Ícar, la novel·la d'aventures sense comprendre l'aspiració poètica permanent, elemental i profunda, que ella té la vana ambició de satisfer. Menyspreen el son en profit de la seva realitat com si el somni no fos un dels seus aspectes, i el més emocionant; exalten l'acció en detriment de la meditació com si la primera sense la segona no fos un esport tan insignificant com tot esport. Antany, ells s'oposaven l'esperit a la matèria, el seu déu a l'home; avui, defensen la matèria contra l'esperit. De fet, és la intuïció contra el que es llancen, en profit de la raó, sense que recordin d'on brolla aquesta raó.
Els enemics de la poesia van tenir sempre l'obsessió de sotmetre-la als seus fins immediats, aixafar-la sota el seu déu o, ara, encadenar a la noblesa de la nova divinitat negra o "vermella" -roja fosca de sang seca- encara més sagnant que l'antiga. Per a ells, la vida i la cultura es resumeixen en útil i inútil, donant-se per sobreentès que l'útil assumeix la forma d'un pic manipulat en benefici seu. Per a ells, la poesia és el luxe de el ric, aristòcrata o banquer, i si ella volgués tornar-se "útil" a la massa ha de resignar-se a la destinació de les arts "aplicades", "decoratives", "domèstiques", etcètera. Instintivament senten que ella és el punt de suport exigit per Arquímedes, i temen que, un cop aixecat, el món torni a caure sobre els seus caps. D'allí resulta l'ambició de rebaixar-la, retirar tota eficàcia, tot valor d'exaltació per donar-li el paper hipòcritament consolador d'una germana de la caritat.
Però el poeta no ha d'alimentar en els altres una il·lusòria esperança humana o celeste, ni desarmar els esperits insuflant una confiança sense límit en un pare o en un cap contra el qual tota crítica es torna sacrílega. Molt al contrari, a ell li cap pronunciar les paraules sempre sacrílegues i les blasfèmies permanents. El poeta, més que cap altra cosa, ha de prendre consciència de la seva naturalesa i del seu lloc al món. Inventor per al qual el descobriment no és sinó el mitjà d'arribar a un nou descobriment, ha de combatre sense treva als déus paralitzants aferrissats en mantenir a l'home en la seva servitud respecte a les forces socials i a la divinitat que es complementen mútuament. Ell serà, però, revolucionari, però no d'aquells que s'oposen al tirà d'avui, nefast als seus ulls perquè perjudica els seus interessos, per vanagloriar l'excel·lència de l'opressor de matí de què ja es constituiran en servidors. No, el poeta lluita contra tota opressió: la de l'home per l'home, inicialment, i l'opressió del seu pensament pels dogmes religiosos, filosòfics o socials. Ell combat perquè l'home arribi a un coneixement sempre perfectible de si mateix i de l'univers. D'això no se'n deriva que voleu posar a la poesia a el servei d'una acció política, fins i tot revolucionària. Tanmateix, la seva qualitat de poeta fa d'ell un revolucionari que ha de combatre en tots els terrenys: el de la poesia pels mitjans propis d'aquesta i en el terreny de l'acció social, sense confondre mai aquests dos camps d'acció, sota pena d'establir la confusió que es tracta de dissipar i, per tant, a deixar de ser poeta, és a dir, revolucionari.


“Poeta, es decir, revolucionario”, de Benjamin Péret
en El deshonor de los poetas, 2006
Originalmente en Le Deshonneur Des Poètes, 1945