De tots els enemics de l'educació, un dels pitjors, és el pedagog que assegura que la manera d'ensenyar és més important que el que s'ensenya. Aquest personatge no és un invent meu. És comú en els EUA i en els països en que els dirigents creuen que tot el que és importat d'aquest país és de bona qualitat. En aquests països la preparació d'un futur professor de matemàtica, o qualsevol altra disciplina, dura quatre anys. Però només un d'aquests es dedica a l'aprenentatge intensiu de la matèria. Les tres quartes parts del temps s'inverteixen en pedagogia i didàctica. A Europa i als països que l'han copiat succeeix a l'inrevés. Allà, el futur professor secundari es llicencia primer en alguna assignatura, i després dedica un semestre a la pedagogia, la didàctica i pràctiques d'ensenyament. Per què s'estima que el contingut de l'ensenyament importa més que la seva forma? Òbviament, perquè qui desconeix alguna cosa no pot ensenyar, i qui ho sap a mitges només pot ensenyar malament. Excepció: en la universitat un pot seguir l'exemple del meu oncle Carlos Octavio. Aquest deia que, cada vegada que volia aprendre un tema nou, impartia un curs sobre el mateix. Jo he seguit el seu exemple, per a benefici propi i dels meus alumnes, durant mig segle. Hi ha un segon motiu, d'ordre afectiu: no es pot ensenyar bé un assumpte que no s'estima, i no es pot estimar un tema si no el domina. L'especialista en pedagogia que no té coneixements substantius suficients no pot motivar a aprendre, no pot transmetre un entusiasme que no té. En el millor dels casos avorreix, i en el pitjor fa témer o fins i tot odiar l'assumpte. - Mario Bunge