El 1978, és a dir, en plena transició, la revista El Viejo Topo va publicar en exclusiva un document sorprenent: "El testament polític de Jean-Paul Sartre". El que explica en aquest escrit l'ancià filòsof francès estalinista, després maoista, a les acaballes de la seva dilatada i controvertida vida (moriria el 1980), va deixar petrificat a més d'un lector.
El text anava encapçalat per una dedicatòria la mar de sospitosa. Deia així: "als meus amics anarquistes i a la memòria del meu amic Camus". Quin gir inesperat, ja que Sartre no suportava els anarquistes i era llegendària la seva enemistat amb Camus. La resta no és més que una diatriba sense cap ni peus contra tot i tots i en favor de la revolució.
De seguida es va saber que es tractava d'una falsificació. Ara bé, tractant-se d'una falsificació tan basta, per què la va publicar El Viejo Topo? Doncs perquè va ser víctima d'una molt ben ordida trampa posada en marxa per la Internacional Nexialista, que era hereva de el moviment situacionista que s'havia desvuelto uns anys abans.
Arriben a Barcelona el 1978 dos nexialistas francesos que porten a la motxilla un fulletó ple de radicalisme escrit per un ancià anarquista sicilià, que ells, en un rampell d'humor maliciós, han rebatejat amb aquest títol: J.P. Sartre: Il mio testament político. Això sí, van prendre la precaució d'atribuir la seva publicació a una editorial francesa, que per descomptat no existia. Quan per casualitat cau en mans dels dos francesos un exemplar de 'El Viejo Topo', decideixen que aquesta revista serà el blanc d'una nova ofensiva nexialista.

El fals text de Sartre apareix misteriosament a la redacció d'aquesta revista. Intrigats però cauts, els editors intenten sense èxit parlar per telèfon amb Sartre. Més sort tenen amb Les Temps Modernes, que dóna per bo el text sense veure-ho, ja que ja havia estat editat. I el text es publica tal qual.
Al poc, es presenten en a la redacció d'El Viejo Topo dos francesos emissaris de Sartre per fer saber als editors que han estat víctimes d'una basta falsificació, i que el senyor Sartre ha presentat una querella contra la revista per usurpació de signatura. Perquè quedi ben clar, els dos emissaris (que no són altres que els nexialistes) els lliuren una carta del propi Sartre juntament amb una nota demanant-los que la publiquin a manera de desmentit.
Després de la publicació d'aquest desmentit de Sartre, vindrien en successius números de la revista desmentits de desmentits anteriors, creant d'aquesta manera un absurd joc de caixes xineses derivat de la burla originària. Bé, caldria tenir en compte que una màxima situacionista afirmava que: "en la societat de l'espectacle, la veritat no és més que un moment de la falsedat".

Set anys més tard, el 1985, Umberto Eco publica un article sobre "la guerrilla de la falsificació", en què reflexiona sobre les activitats de les Brigades Roges, el cas esmentat d'El Viejo Topo i altres similars de falsos manifestos polítics publicats i difosos per un partit o col·lectiu amb la signatura d'un altre, com va passar amb la falsa correspondència d'Enrico Berliguer publicada en una falsa edició de Eunadi.
Així, Eco afirma: "Caldria respondre a les falsificacions amb altres falsificacions, difonent falses notícies sobre tot, incloses les falsificacions, i qui sap si aquest mateix article (el d'Eco) no és el primer exemple d'aquesta nova tendència? Però precisament aquesta sospita revela el potencial de suïcidi latent en les tècniques de falsificació ". O bé: "En un univers de falsificadors, el poder no es destrueix: com a molt, se substitueix a qui el posseeix"

Tenia més raó que un sant ... el 1985! Des de llavors avança a tot drap el suïcidi col·lectiu. - John William Wilkinson - lavanguardia.com/
"En la societat de l'espectacle, la veritat 


no és més que un moment de la falsedat".