A La parte maldita, Georges Ba­taille parla del misteri de les ampolles de Keynes. Probablement no cal aclarir que Keynes no és una marca de cervesa, sinó el cognom de l’economista britànic, un dels més influents del segle XX, que va canviar radicalment la manera d’entendre la relació entre la intervenció estatal i l’economia del lliure mercat. Però potser no és sobrer recordar que les ampolles que s’esmenten són les que apareixen en un exemple que va proposar aquest economista a la seva obra més cèlebre, la Teoria general de l’ocupació, de l’interès i els diners (1936).
Per mitjà d’aquest exemple, Keynes plantejava als lectors un experiment mental. Es tractava d’imaginar una situació hipotètica en què el tresor públic decideix omplir amb bitllets de banc una quantitat ingent d’ampolles velles i fer-les enterrar ben tapades de runa en unes mines abandonades per encarregar tot seguit a la iniciativa privada que, amb les llicències pertinents i d’acord amb els principis del laissez-faire, recuperi els diners. Keynes afirmava que aquesta operació provocaria no tan sols que desaparegués l’atur, sinó també l’augment del patrimoni i de la renda real de la societat. I afegia que, tot i que, per descomptat, seria més raonable construir habitatges o fer altres coses semblants si, per raons polítiques o dificultats pràctiques, no es poguessin portar a terme alternatives més sensates, enterrar ampolles farcides de bitllets seria millor que no fer res.
En general els historiadors i economistes mantenen que la Segona Guerra Mundial va acabar fent el paper que en l’exemple de Keynes interpretaven les ampolles i que, en aquest context, les polítiques keynesianes van treure l’economia de la depressió. Aquesta visió de la història es reflecteix en algunes de les columnes i de les intervencions televisives del famós economista Paul Krugman durant la darrera crisi econòmica. En una entrevista a la CNN jugava amb la idea de fer servir la invenció de la imminent amenaça d’una invasió extraterrestre com a pretext per posar en marxa una ambiciosa política d’estímuls econòmics i fiscals de les activitats que la podrien contrarestar, que serviria per reactivar l’economia.

Amb aquesta fabulació, inspirada en un episodi de la sèrie La dimensió desconeguda, Krugman assenyalava implícitament l’autonomia dels fins econòmics que una determinada política econòmica pretén assolir respecte als objectius polítics que la justifiquen davant de l’opinió pública. En el context televisiu en què la va exposar, tothom assumia el caràcter fictici de l’amenaça alienígena, però es podria imaginar un escenari en què, tant si els que la feien servir com a pretext ho sabessin o no, aquesta amenaça fos real. I, en aquest altre escenari, la relació entre aconseguir els fins econòmics previstos i el resultat de la guerra seria més aviat incerta. Ara que arriba l’hora de les agendes verdes, convé treure la pols als exemples que evoquen el caràcter laberíntic i complex de les relacions entre els fins econòmics i els fins o els pretextos no econòmics de les polítiques econòmiques. - Josep Maria Ruiz Simón - lavanguardia.cat.