{ads}

# BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ACTUALITAT - INFORMACIÓ - OPINIÓ - POLÍTICA - COLLONADES - NOTICIES CURIOSES - CONTEXTO - SUE...

LA CONXORXA DELS ENZES

¡ 

Aquesta crisi de l'estimat Covid-19, ens ha aportat coneixement de molts conceptes nous o potser oblidats, i també veure com Rodriguez de la Fuente o Iker Jimenez ja ens havien avisat del virus, com si no haguessin avisat molts altres d'aquesta com d'altres possibilitats de pandèmies variades o guerra bacteriològica.
Ens ha ensenyat tambè quelcom que ja sabiem, com que no hi ha experts en res a l'hora de la veritat, quan l'experiència per nova no ha estat experimentada (valgui la redundancia) i que per a ser Governant s'ha de ser indigent mental e inepte en grau superlatiu vistes les decisions que han pres els Governs de tot el planeta, almenys al superb món occidental. Aquesta crisi, ha estat el triomf de la idiocracia que s'ha avançat uns quants anys a la previsió que també ens havien fet, i ha palesat que si alguna cosa no tenen en absolut els nostres governants i experts és sentit comú.
Es sorprenia un informàtic de Palo Alto (California) que aquí estem tan confinats, car a California la gent pot sortir al carrer, families sencers amb nens i tot, guardant les mínimes precaucions que ja ens sabem tots de memoria, evitant-ho aixó si, la gent gran per ser un grup de més risc. De fet, el confinament d'aqui nomès es dona a Itàlia, a la resta de Europa no és que els governs siguin més laxes, és que empren una mica de sentit comú, nomès una mica, però suficient per gestionar molt més bé la crisi que no pas Espanya o Itàlia.
Per exemple, em sembla de sentit comú que jo surti de casa amb la mascareta i em desplaci fins al Corte Inglés, on al costat mateix del supermercat que està obert, hi ha la botiga de Nespresso on encara que no hi hagi ningú, si puc deixar-hi les càpsules buides per a ser reciclades (o aixó em diuen), però m'exposo a que algun agent de la llei i l'ordre m'aturi o fins i tot em multi, i a aquests no se'ls pot retreure res, es el que els hi han manat els manaires de dalt.
També sembla de sentit comú que agafi la bicicleta i me'n vagi a donar un tomb pels camins fins a Matadepera, Castellar o Ripollet seguint el camí al costat del riu, i no em val la peregrina excusa de Marlaska dient que puc patir un accident estant saturades les urgències dels hospitals, he vist excuses millors, clar que Marlaska e inteligencia no deixa de ser un oxímoron. Per cert, el tal Marlaska és el que havia de derogar la llei mordassa, i no l'ha tret ni la traurà, ans al contrari, ara resulta que ens vol geolocalitzar i controlar els mòbils per saber si fem bondat o no, i no se si hi ha caigut entre altres coses en que la gent els pot deixar a casa, que de fet es el que hauria de fer quan surti al carrer, ho recomano, caminar sense el mòbil és molt alleujador i dona una enorme sensació de llibertat, i la llibertat és el que precisament Marlaska ens vols treure amb les seves mesures coercitives e il·legals. Seria bo recordar que de les nou condemnes d'Estrasburg a Espanya per tortures o per no investigar tortures, en sis el jutge instructor va ser Marlaska.
Dels passejadors de gossos ja no val la pena ni parlar-ne, nomès constatar que curiosament la pluja els treu del paisatge, però fixeu-vos que els gossos tenen més drets que les persones en aquest sentit.
És el que hi ha, la conxorxa dels enzes s'ha posat en marxa, i sense aturador, mentre nosaltres tan valents i espavilats que ens pensem que som els hi ho consentim tot, tot i tot, potser hauriem de recordar a Wat Tyler o quan Adam conreaba la terra.  i tots els homes eren iguals. La revolta que tenim pendent encara  és possible.

Publica un comentari a l'entrada

10 Comentaris

  1. Hay un mundo de cosas que cambiarán, y con ellas, nosotros.
    Nada volverá a ser como hace dos meses, ni la confianza de darse la mano. Sin decir nada nos pondremos un analizador apps para saber si el de enfrente ha pasado el virus; evitaremos el darnos un apretón de manos con la excusa de la pandemia, huiremos de las reuniones para no coger nada y empezaremos a pensar como una sociedad calvinista o luterana.
    Daremos un cambio, si no es que lo hemos dado ya.
    Al tiempo.
    salut

    ResponElimina
  2. ¿Te subirás a la bici y pedalearás, pedalearás y pedalearás sin descanso hasta convertirte en fugitivo de la in-justicia?

    ResponElimina
  3. Mal panorama dibuixes, pero es el que ens espera. I pensa que tardarem temps fins i tot a poder fer el que dius amb aquestes limitacions.

    ResponElimina
  4. Chiloé. ire haciendo si es que me acuerdo de ir en bici, aunque dicen que eso no se olvida. Un italiano a cogido la bici y se ha largado de su casa, dice que no soporta más a su mujer y los hijos. Habría que escuchar la versión de ellos.

    ResponElimina
  5. Pedaleando en mi triciclo junto al sonido de las chalas del maíz crujiendo. Ese triciclo, ese sonido, esa niñez, son ya lo mismo.

    ResponElimina
  6. ¡¡ Eh !!, a mi ni a "Pelayo" la lluvia nos saca de las calles. Para eso tenemos un impermeable cada uno. Las horas de los paseos, son sagradas llueva, truene o nieve.

    "Idiocracia", un buen "palabro" nuevo. Ahora bien, da que pensar. Si quién es mas idiota, los que nos gobiernan, o quienes les votamos

    ResponElimina
  7. ambdós Rodericus. Idiocracia es una pel·lícula nordamericana que es una avanç surrealista del futur que ens espera.

    https://blocfpr.blogspot.com/2019/07/idiocracia.html

    ResponElimina
  8. Sabes Chiloè, habia jugado mucho al escondite de pequeño por los campos de maíz, quedaban las orejas amarillas del polvillo, claro que no habia visto la película de los chicos del maíz, pues ya no me hubiera atrevido a meterme dentro.

    ResponElimina
  9. A punto de salir a la calle, mi última mascarilla disponible con una gomita rota, el FMI tocando las narices y el poeta sin haber escrito. Que me aspen.

    ResponElimina
  10. Usted perdone, es que he ido a comprar al Condis y a los mayores de 65 años nos dejan entrar a las nueve de la mañana. Ahora va un escrito sobre un ilustre valenciano, de eterna sonrisa, como José Solís Ruiz la sonrisa de el Régimen de Franco, sonrisas de hiena ambas.

    ResponElimina