LES OMBRES DE FOUCAULT

Sense exagerar gaire ni posar-se gaire literal, actualment es podria dir de Michel Foucault el que Nicolau de Cusa deia de Déu: que se’l pot trobar arreu i enlloc. És difícil, per exemple, trobar cap intel·lectual de guàrdia que, a l’hora de fer el seu diagnòstic sobre la crisi del coronavirus, no es refereixi, citant o sense citar el seu nom, al concepte de societat disciplinària que Foucault va posar en circulació, a Vigilar y castigar (1975), una de les seves obres més influents. Però cadascú la fa anar a la seva manera i no es podria dir que en cap dels avatars d’aquest concepte s’hi encarna realment la paraula foucaultiana.

Sense anar gaire lluny, fa quatre dies es va publicar en aquestes mateixes pàgines un article de Byung-Chul Han que portava per títol La pandèmia i el retorn a la societat disciplinària. A diferència d’altres filòsofs contemporanis, Han sosté a les seves obres que les societats occidentals d’avui en dia ja no es corresponen amb la societat disciplinària que Foucault caracteritzava a partir de l’exemple que, encara als anys setanta i des de finals del segle XVIII, oferien espais tancats com les presons, les fàbriques o les escoles, sinó que cal pensar-les, a semblança del model que presenten els gimnasos, les oficines o el teletreball, com societats postdisciplinàries del rendiment habitades per individus que, convertits en la seva pròpia empresa, pretenen incrementar, d’acord amb projectes i practicant l’autoexplotació, el seu capital humà. El fet que, segons Han, les societats occidentals ja no siguin el que van ser, és evidentment la condició de possibilitat de l’hipotètic retorn a un passat que encara seria present en certes nacions de l’Extrem Orient, de què es parlava a l’article.

Han s’ha fet cèlebre traient suc de l’afirmació que tant la governamentalitat neoliberal com el panòptic digital contemporani, a diferència del famós panòptic arquitectònic que Bentham va idear per disciplinar les presons i que Foucault prenia com a paradigma del poder disciplinari, ja no pretenen controlar els subjectes perquè actuïn contra la seva voluntat, sinó, fent un pas més en la mateixa direcció, seduir les voluntats perquè s’autoesclavitzin i es controlin a si mateixes sentint-se lliures i creient il·lusòriament que s’empoderen. Però, curiosament, a l’article publicat per La Vanguardia aquest filòsof alemany d’origen coreà prefereix descriure les societats occidentals no pas com societats neoliberals, sinó com societats liberals que podrien desaparèixer amb la pandèmia i només parla de neoliberalisme per apuntar que, “malgrat el neoliberalisme, els estats asiàtics continuen sent, a diferència d’Occident, una societat disciplinària”. Que, en aquest moment precís, Han difumini una distinció tan significativa per a qualsevol que pensa a l’ombra de Foucault com la distinció entre liberalisme i neoliberalisme potser es pot interpretar com una cautelosa opció estratègica que pretén no comprometre els recursos d’una empresa intel·lectual en previsió de les possibles reorientacions que podria requerir la crisi.

Paul-Michel Foucault va néixer el 15 d'octubre de 1926 a Poitiers, França. Va estudiar a l'Escola Normal Superior de París on es va llicenciar en psicologia. També va realitzar estudis doctorals en filosofia i història. L'autor va deslligar controvèrsia en tots els àmbits institucionals que va abordar en la seva obra: la psiquiatria, les presons, el sistema jurídic, l'educació, les sexualitat infantil i les relacions de poder.
Es va embrancar en mítics debats filosòfics sobre la condició humana. Un dels més memorables va ocórrer amb el lingüista nord-americà i activista polític, Noam Chomsky. Foucault va escriure més de 30 llibres. Entre els més destacats es troben Arqueologia del saber, Les paraules i les coses, Història de la sexualitat, Vigilar i castigar i El naixement de la clínica. A tall d'inventari us deixo algunes frases seves...

1. No es pot comprendre res del saber econòmic si no se sap com s'exercia, si quotidianitat, el poder, i el poder econòmic.

2. El poder, lluny de destorbar el saber, el produeix.

3. Als moviments populars se'ls ha presentat com produïts per la fam, els impostos, la desocupació; mai com una lluita pel poder, com si les masses poguessin somiar amb menjar bé, però no amb exercir el poder.

4. La història de les lluites pel poder continua estant gairebé totalment oculta. El saber no entra en això: això no ha de saber-se.

5. L'humanisme és tot allò a través de la qual cosa s'ha obstruït el desig de poder a Occident -prohibit voler el poder, exclosa la possibilitat de tomarlo-.

6. La 'psiquiatrització' de la vida quotidiana, si es la examinés de prop, revelaria possiblement l'invisible de el poder.

7. Ficar a algú a la presó, tancar, privar de menjar, de calefacció, impedir-li sortir, fer l'amor ... etcètera, aquí hi ha la manifestació de el poder més delirant que es pugui imaginar.

8. El poder s'ha introduït en el cos, es troba exposat en el cos mateix ... Recordeu el pànic de les institucions del cos social (metges, homes polítics) amb la idea de la unió lliure o de l'avortament.

9. Si es vol captar els mecanismes de poder en la seva complexitat i en detall, no es pot un limitar a l'anàlisi dels aparells d'Estat.

10. La nostra dificultat per trobar les formes de lluita adequades, no prové del fet que ignorem encara en què consisteix el poder.

         JOSEP MARIA RUIZ SIMON

lavanguardia.cat/ca/cultura

El análisis que Michel Foucault dejó hace más de 30 años y cómo sirve para interpretar la 'nueva normalidad' en la era poscoronavirus - un article del filòsof argentí Edgardo Castro.