Arriba un moment en què un pren consciència, i s'adona que li importa més l'estètica que l'ètica, el continent que el contingut, però ja està viciat i és difícil rectificar a hores d'ara, i tampoc tinc clar si hi ha la voluntat ferma de fer-ho més endavant. Segueix-ho doncs aquí, escrivint, ajuntant paraules amb la sensació de pèrdua de temps, de què tot està explicat, tot està denunciat, tot està dit, i malgrat això potser tot està encara per escriure i cal seguir mentre quedin forces, i fer-ho sense defallir, no sigui que l'ordre del temps depassi les idees que s'han emès; els missatges llençats són ja part del passat, d'un passat llarg, extens davant d'un present feixuc i un futur incert i més aviat curt.


          Aquest present aspre 
          aquest bròfec futur
          aquest passat perdut,
          només ens donaran la treva
          dels dies vençuts, dels
          que amb paciència i esperança
          aconseguim treure'n
          algun profit i ensenyança.
          Oblidar penes, celebrar alegries
          i no oblidar els problemes
          més enllà de la pandèmia,
          ha de ser l'objectiu,
          guanyar temps a la vida 
          i als somnis pendents.
          Aquests temps difícils
          no són un mentrestant en la vida
          si no el camí vers un futur utòpic,
          feixuc, que intentem construir,
          i que ens venen com a distòpic,
          els apologistes del malastruc,
          que ens han robat l'ahir
                    i ens malbaraten el futur.

                               *    *



 afegitó: els diumenges a la tarda hauria d'estar prohibit per llei escriure res al bloc.