Antiga parada de Sagalés a Caldes de Montbui -

- Quan jo era petit, el Barça no guanyava mai gran cosa, alguna Copa del Generalísimo, alguna altra de Ferias, que de fet era la Champions actual i ara està menys valorada, alguna lliga de tan en tant i poc més. Però va arribar Ladislao Kubala i l'equip va canviar. Un dia, d'un més d'un any, quan en tenia sis, vaig conèixer a Caldes de Montboi a Ladislao Kubala. Aquesta és la història de quan jo era seguidor del Barça i vaig conèixer a Laszi ...

"Devia estar a punt de complir els sis anys quan va succeir un fet que recordo perfectament, fou el dia que vaig conèixer a Kubala, un plujós dissabte. De petit, per les vacances els meus pares normalment em duien a Sant Feliu de Codines o a l'Estany, però els caps de setmana els passava a Caldes de Montbui. El meu avi Fransiscu era l’encarregat de la companyia de cotxes de línea Sagales i vivia amb la iaia Pilar (la seva tercera dona) una mica més avall d'on hi havia les oficines, a l'entrada del poble, en unes casetes de les quals encara se’n conserva una davant la benzinera.
Al seu costat hi vivia en Llugari i la seva dona que també treballava al Sagales, i més avall gairebé tocant al pont, hi vivia el Sr. Josep. El Sr. Josep estava jubilat i feia vaixells en miniatura, però no de fusta, sinó d'acer, paquebots, destructors, barques de pesca..., en un taller que tenia al garatge de casa seva i que a mi em fascinava, sovint i anava a fer el tafaner amb el “tumilet” que era el meu fòtil per traslladar-me per a tot arreu, i del que ja en vaig parlar fa uns mesos. Aquest era doncs el meu petit univers de cap de setmana.
Sovint anava fins on tenia el despatx l’avi que era a la part del darrere de les oficines del Sagalés, al costat d’un bar que ara es diu la Rosa de Caldes,i a l'altre banda on ara hi ha un bar i les noves oficines, hi havia l'antiga estació de tren (mig enderrocada) puig fins abans de la guerra el tren arribava fins a Caldes de Montbui, més que res per baixar les llambordes des de la pedrera cap a Barcelona.
-
Recordo que els fets varen succeir un dia que plovia. Jo duia un xubasquero vermell i unes botes d’aigua (katiuskes se'n deien) també de color vermell (mono el nen) i anava badant per l'acera mentre cantava la “vie en rose” de Edith Piaff. De sobte em va cridar l'atenció una parella que hi havia davant meu a l'altre banda de l’acera, ell era molt alt i ros,  i ella rossa també i duia un abric de pells. En aquells temps no era gaire freqüent veure gent rossa, a banda que en aquella parella i havia quelcom que els diferenciava de la resta de gent que esperava el cotxe de línia per anar a Barcelona.
-
- Qui és aquest senyor? – vaig preguntar-li al meu avi –
-
L'avi Fransiscu es va ajupir al meu costat i em va dir: Aquest senyor és un futbolista que ha fitxat el Barça i diuen que és molt bo. Es diu Kubala i és de l'estranger de fora. I és clar, a tan curta edat un senyor de l'estranger de fora a mi em semblava que devia ser de molt lluny. Vaig travessar la carretera (quan encara es podien travessar les carreteres) i m'hi vaig palplantar al davant, mirant-lo de baix a dalt com sol fer la mainada. En Kubala, em va retirar la caputxa i mentre m'acariciava el cap amb la ma em va dir unes paraules que no vaig pas entendre. Després vaig donar mitja volta i vaig tornar corrents amb l'avi.

De fet que fos a Caldes era normal, puig les concentracions del Barça eren a les termes de Caldes i hi venien tots els jugadors, fins i tot segons deien, la Lola Flores quan anava amb en Gustavo Biosca (el bello Gustavo), que aixó del marro a Can Barça no és pas nou. L'endemà li vaig dir al meu pare que em va explicar la història d’en Laszy; que era hongarès, que s'havia escapat dels comunistes, que era molt bo, etc. i que un dia em duria a veure’l a jugar al futbol a Barcelona.
I m'hi va portar, un diumenge al matí en un partit de copa contra l’Athlètic de Bilbao que el Barça va guanyar crec que 4-2 però com a l'anada havien perdut 2-0 els varen eliminar (el patiment ve d'antuvi). He dit més endavant, perquè aquest partit ja es va jugar al Camp Nou.

Així fou doncs com quan encara no tenia ni sis anys vaig conèixer al qui va ser el meu ídol futbolístic: en Ladislao Kubala, com Ramallets, Gensana i d'altres foren els ídols futbolístics de la meva infantesa. Després... després tots ens varem fer grans i res ja no va ser el mateix, fins que va arribar primer Cruifjj i després en Pep. Em preguntava Fackel a quina hora jugava el Barça (mala bava que té el paio), la resposta és de manual: a 2 quarts de 8. Visca el Barça...