HI HA ALGÚ MÉS? 17.8.20

El cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, ha assegurat aquest dissabte, durant la missa a la festa de l'Assumpció de la Mare de Déu, que "la ciència i la tècnica no són suficients" davant la pandèmia i "la veritable esperança davant la pandèmia només pot venir de Déu". En la seva homilia, el cardenal ha insistit que la festa de l'Assumpció és "tot un esclat d'alegria en aquests temps de pandèmia" perquè "amb Maria el bé és el que venç, i ella ens obre la porta a l'esperança". Cañizares ha expressat que "la ciència i la tècnica no són suficients" davant la pandèmia i que cal posar la confiança en Déu, segons ha explicat l'Arquebisbat en un comunicat. En aquesta línia, ha exhortat igualment a "tenir la valentia de viure amb la confiança en Déu" i ha ressaltat que la Mare de Déu "avui és la victòria total sobre els poders del maligne, i sobre l'oblit de Déu".

Per l'arquebisbe, "només la força de Déu i del seu amor, que aposta per l'home, és la que ens farà superar la pandèmia", ha remarcat, abans de convidar a "fiar-se totalment de Déu, que no ens deixa mai en l'estacada, i fer el que Ell ens diu, com ens indica Maria". Per als de la ESO, la Maria aquesta és aquella noia que presumptament va deixar prenyada un soldat romà que anava disfressat de colom i després va entabanar a un fuster perquè fos el pagafantes. Potser no sap Cañizares que al seu presumpte Déu li encanta enviar pandèmies i plagues variades al personal, que l'hi ho pregunti als antics egipcis que l'hi explicaran.

Sonseñor Cañizares es un vell carcamal a qui li agrada disfressar-se de Superman, allunyat, molt allunyat del missatge de Jesús de Natzaret, un pobre homenet que no entén res en general, i que haurien de retirar-lo i fer-lo emèrit ja. Flac favor fa a l'esglesia un personatge distòpic com ell. S'han de tenir quadrats i molta barra per dir: "només la força de Déu i del seu amor, que aposta per l'home, és la que ens farà superar la pandèmia". Un home que parla del maligne, de Déu, que creu que hi ha un maligne i un Déu. el primer que s'hauria de fer, és desintoxicar-lo, per veure si recupera la raó, o directament ingressar-lo en un psiquiatric, o en el millor dels casos recordar-li l'acudit de l'Eugenio: hi ha algú més?.  Per part meva o de les meves parts, Sonseñor Cañizares s'en pot anar a fer la ma...

SÁNCHEZ DIMISSIÓ 17.8.20

Espanya és el país europeu amb més contagis tot i que són més visibles les mesures de prevenció. No obstant això, són aquests mateixos països -pràcticament tots els de la zona Schengen, i alguns altres més llunyans els que estableixen restriccions per viatjar a determinades zones d'Espanya. I són recomanacions lògiques, perquè els nostres dades són les pitjors d'Europa. La qüestió que les autoritats sanitàries no saben respondre és què estem fent malament.

Salvador Macip, atribueix els rebrots a un conjunt de factors de caràcter social, econòmic i polític que ens distingeixen dels nostres veïns. "Portar la màscara pel carrer és una bona idea perquè contribueix a que els ciutadans s'acostumin a usar-la. Però és en espais tancats plens de gent on realment és eficaç. Si la portem a l'aire lliure però ens la vam treure en situacions de risc, a l'entrar en domicilis o recintes públics, estem realitzant un esforç bastant inútil ", argumenta.

Els nostres costums socials juguen un paper rellevant en la propagació de virus. Les principals fonts de contagi són les reunions familiars i d'amics. "I a Espanya, durant l'estiu, tendim a socialitzar molt, especialment els joves, que són els que menys es posen la màscara", raona Macip, autor del llibre 'Les grans epidèmies modernes'.

Però si en alguna cosa coincideixen tots els experts és en no culpabilitzar els ciutadans de l'actual situació. "El confinament es va fer molt bé. Espanya va controlar més ràpidament que altres països la primera onada de l'epidèmia perquè la gent va complir escrupolosament les normes ", destaca el metge.

El problema va ser la gestió posterior. "La desescalada va ser precipitada. Per temor que s'enfonsés més l'economia es va voler reactivar el turisme de seguida per no perdre la temporada, el que va produir més mobilitat. Es va parlar de la nova normalitat, traslladant un missatge de relaxació que ha estat contraproduent. En una crisi sanitària d'aquesta magnitud no es pot nedar i guardar la roba ", opina Macip a la vanguardia.

Tampoc hi va haver prevenció. Se sabia que hi hauria un repunt però es va confiar en que aquest era un virus estacional i que la situació romandria tranquil·la fins a la tardor. No hi havia una resposta preparada per una onada de rebrots: ni suficients tests, ni rastrejadors ni la possibilitat de confinar la població.

I és que l'organització política del territori tampoc ajuda. "Al Regne Unit es va fer tot molt malament des del principi, pitjor que a Espanya. Però un cop estabilitzada la situació, a Leicester hi va haver un rebrot que es va originar en els tallers tèxtils, on les condicions dels treballadors són semblants a les d'alguns temporers a Espanya. A diferència de Lleida o Aragó es va decretar ràpidament el confinament perquè hi havia mecanismes polítics per fer-ho. A Espanya no passa això ", explica Macip.

Del que explica Macip, ens trobem en que on en principi es va gestionar més bé la pandèmia i més bé es va portar la ciutadania és, on estem pitjor, tot i què diria que tambè és on més s'informa i més dades es donen, I tot plegat es podria haver evitat, i encara que no ho digui en Salvador ja us ho diré jo. Si des del primer moment s'hagués deixat el control total de la pandèmia a la Generalitat de Catalunya, segur que ara estaríem molt millor i ja no tindriem ni el virus, ells si que saben com s'ha de gestionar una pandèmia de manera eficaç, però com el Gobierno de España no els deixa treballar, així estem. Sánchez dimissió.

CONTRADICTIO IN ADIECTO 16.8.20

En plena onada de rebrots de coronavirus té lloc avui a Madrid una manifestació contra l'ús obligatori d'algunes imposicions posades durant aquests últims mesos per la pandèmia, com l'ús obligatori de la mascareta. No obstant això, encara que pugui sonar paradoxal, es demana als manifestants que sí que portin mascareta. Una contradicció que ha portat els internautes a comentar l'assumpte a Twitter, fins al punt de convertir-lo en trending topic. De fet aquesta manifestació té ressò a la premsa perquè en ella participarà l'apostol negacionista Miguel Bosé, si no és així no crec que ningú s'ocupés d'ella abans que es produís.

Els convocants asseguren estar en desacord "amb l'obligació de portar la mascareta a tota hora i en tots els llocs públics (encara que estiguis sol)" perquè els "sembla una mesura desproporcionada" i "sense justificació científica". "De fet", asseguren, "som l'únic país d'Europa" que ho fa. I afegeixen, "I perquè no sentim que ens han posat un morrió, donem-li la volta a la truita: utilitzem la mascareta com pancarta". Una afirmació que no s'ha acabat d'entendre a les xarxes causa del contradictori del seu missatge.

Entenc que no és tan contradictori el fet d'anar a la manifestació contra les mascaretes portant la mateixa, en el fons, la protesta no és per l'ús de la mateixa, sinó per l'ús a tota hora i en tots els llocs, totes les vegades que camina un de sol per un carrer o per fora vila, i pensa que carai fa amb la mascareta posada, i encara que el fons de la manifestació sembla ser que està en mans dels negacionistes conspiranoics, s'ha de reconèixer que tenen la seva part de raó, però la resta d'arguments que fan servir els desqualifiquen com quan els fan servir del tipus: l'objectiu és que "s'escolti el clam de la ciutadania lliure". I proposen lemes com "vacunació voluntària", "diòxid de clor", "X", "Tot és mentida" i "Vil Gates". 

En resum un despropòsit de llunàtics conspiranoics reflex d'una part de la societat cada vegada més idiotitzada i més a prop de la idiocracia.

D'UN ESTRANGER DE FORA 16.8.20

Antiga parada de Sagalés a Caldes de Montbui -

- Quan jo era petit, el Barça no guanyava mai gran cosa, alguna Copa del Generalísimo, alguna altra de Ferias, que de fet era la Champions actual i ara està menys valorada, alguna lliga de tan en tant i poc més. Però va arribar Ladislao Kubala i l'equip va canviar. Un dia, d'un més d'un any, quan en tenia sis, vaig conèixer a Caldes de Montboi a Ladislao Kubala. Aquesta és la història de quan jo era seguidor del Barça i vaig conèixer a Laszi ...

"Devia estar a punt de complir els sis anys quan va succeir un fet que recordo perfectament, fou el dia que vaig conèixer a Kubala, un plujós dissabte. De petit, per les vacances els meus pares normalment em duien a Sant Feliu de Codines o a l'Estany, però els caps de setmana els passava a Caldes de Montbui. El meu avi Fransiscu era l’encarregat de la companyia de cotxes de línea Sagales i vivia amb la iaia Pilar (la seva tercera dona) una mica més avall d'on hi havia les oficines, a l'entrada del poble, en unes casetes de les quals encara se’n conserva una davant la benzinera.

Al seu costat hi vivia en Llugari i la seva dona que també treballava al Sagales, i més avall gairebé tocant al pont, hi vivia el Sr. Josep. El Sr. Josep estava jubilat i feia vaixells en miniatura, però no de fusta, sinó d'acer, paquebots, destructors, barques de pesca..., en un taller que tenia al garatge de casa seva i que a mi em fascinava, sovint i anava a fer el tafaner amb el “tumilet” que era el meu fòtil per traslladar-me per a tot arreu, i del que ja en vaig parlar fa uns mesos. Aquest era doncs el meu petit univers de cap de setmana.
Sovint anava fins on tenia el despatx l’avi que era a la part del darrere de les oficines del Sagalés, al costat d’un bar que ara es diu la Rosa de Caldes,i a l'altre banda on ara hi ha un bar i les noves oficines, hi havia l'antiga estació de tren (mig enderrocada) puig fins abans de la guerra el tren arribava fins a Caldes de Montbui, més que res per baixar les llambordes des de la pedrera cap a Barcelona.

-
Recordo que els fets varen succeir un dia que plovia. Jo duia un xubasquero vermell i unes botes d’aigua (katiuskes se'n deien) també de color vermell (mono el nen) i anava badant per l'acera mentre cantava la “vie en rose” de Edith Piaff. De sobte em va cridar l'atenció una parella que hi havia davant meu a l'altre banda de l’acera, ell era molt alt i ros,  i ella rossa també i duia un abric de pells. En aquells temps no era gaire freqüent veure gent rossa, a banda que en aquella parella i havia quelcom que els diferenciava de la resta de gent que esperava el cotxe de línia per anar a Barcelona.
-

- Qui és aquest senyor? – vaig preguntar-li al meu avi –
-

L'avi Fransiscu es va ajupir al meu costat i em va dir: Aquest senyor és un futbolista que ha fitxat el Barça i diuen que és molt bo. Es diu Kubala i és de l'estranger de fora. I és clar, a tan curta edat un senyor de l'estranger de fora a mi em semblava que devia ser de molt lluny. Vaig travessar la carretera (quan encara es podien travessar les carreteres) i m'hi vaig palplantar al davant, mirant-lo de baix a dalt com sol fer la mainada. En Kubala, em va retirar la caputxa i mentre m'acariciava el cap amb la ma em va dir unes paraules que no vaig pas entendre. Després vaig donar mitja volta i vaig tornar corrents amb l'avi.

De fet que fos a Caldes era normal, puig les concentracions del Barça eren a les termes de Caldes i hi venien tots els jugadors, fins i tot segons deien, la Lola Flores quan anava amb en Gustavo Biosca (el bello Gustavo), que aixó del marro a Can Barça no és pas nou. L'endemà li vaig dir al meu pare que em va explicar la història d’en Laszy; que era hongarès, que s'havia escapat dels comunistes, que era molt bo, etc. i que un dia em duria a veure’l a jugar al futbol a Barcelona.

I m'hi va portar, un diumenge al matí en un partit de copa contra l’Athlètic de Bilbao que el Barça va guanyar crec que 4-2 però com a l'anada havien perdut 2-0 els varen eliminar (el patiment ve d'antuvi). He dit més endavant, perquè aquest partit ja es va jugar al Camp Nou.

Així fou doncs com quan encara no tenia ni sis anys vaig conèixer al qui va ser el meu ídol futbolístic: en Ladislao Kubala, com Ramallets, Gensana i d'altres foren els ídols futbolístics de la meva infantesa. Després... després tots ens varem fer grans i res ja no va ser el mateix, fins que va arribar primer Cruifjj i després en Pep. Em preguntava Fackel a quina hora jugava el Barça (mala bava que té el paio), la resposta és de manual: a 2 quarts de 8. Visca el Barça...

INCIDENT A NESPRESSO 15.8.20

Ahir divendres al matí vaig tenir un incident a la botiga Nespresso de la planta sòtan del Corte Inglés de Sabadell Smart City. Tot plegat es va tractar d'una fotesa sense a penes importància, però em va molestar, perquè estem tan acostumats a que trepitgin els nostres drets com a ciutadans que ja no hi donem importancia, ni que sigui en les petites absurditats del dia a dia. Tot va venir per l'hidrogel líquid. 

Estamos perdiendo la confianza y lo peor es que tenemos motivos para hacerlo, esta es la clave, su desorientación es la nuestra, que nos lleva a unos y a otros a estados de paranoia, deia ahir en un comentari Chiloe, i és cert.... Aquesta és la narració dels fets:

Arribo a la botiga Nespresso, no hi ha ningú, deixo les càpsules buides al contenidor, i li comento un aspecte d'un café nou que tenen al dependent. M'explica les qualitats del nou café, que és més torrefacte, i no sé que més, i aleshores li dic, no! posa'm el Kazar,  - que ara ja no es diu Kazar sinó Palermo, perquè fa més italià -, i aleshores...., el dependent em pregunta:
- Ja s'ha posat el líquid a les mans?,
-- No! contesto, me l'he posat a dalt només entrar.
- Doncs si no se'l posa aquí no pot entrar ni el puc atendre.
- Adeu!, ha estat la meva resposta, i he marxat sense agafar el café.

D'acord, és una fotesa, però si el dependent no accepta la meva explicació vol dir que està dubtant de mi, que m'està tractant de mentider, i no tinc perquè aguantar-ho, i ja sé que el noi té instruccions del seu cap, però jo no tinc per què patir-les. Resumint, com anava just de cafè he agafat la bici i m'he acostat al Nespresso de la Rambla del que en vaig parlar en aquest escrit de l'Octubre de 2013, i a partir d'ara el demanaré per internet i que me'l portin a casa.

ALGUNES PECULIARITATS DE NESPRESSO

El conte que he publicat avui de Philip K.Dick m'ha obert els ulls, tan de temps i no me n'havia adonat, però avui, per fi, ho he vist clar. Aquest matí he agafat la bici i he baixat ciutat avall fins al centre per anar a buscar el Ristretto a Nespresso. Com sempre, he arribat abans que obrissin i he anat a donar un tomb.

A les 10 en punt han aixecat la persiana, era el primer client, i en el moment d'entrar a la botiga de la Rambla que té Nespresso a Sabadell, quasi m'han entrat ganes de fugir, de tornar esperitat enrere, tots aquells nois i noies excessivament ben vestits, excessivament ben pentinats, excessivament somrients, excessivament - a vegades - impertinents, o excessivament educats altres, estaven pendents només de mi, em volien abduir, perquè? us preguntareu. Doncs perquè estic segur que són extraterrestres, fins i tot Nespresso deu ser una empresa extraterrestre que ens ha envaït per on sap tenim més feblesa, el cafè.

M'han recordat també els dependents i dependentes de Nespresso, les posseïdes d'Stepford d'Ira Levin. No hi ha pel carrer gent tan estèticament perfecte, tan educada, tan amable, n'estic segur que són això, extraterrestres. Hi ha un altre tipus de personal que seria el dels Tallers MIDES, aquests són extraterrestres set-ciències que et tracten com si fossis el que de fet són ells, un idiota. Però aquests extraterrestres no m'interessen gens.

Demano que m'atengui una senyoreta mastegant xiclet amb la bona oberta i amb deixadesa que és com ha de ser, i que ni tan sols em miri als ulls quan em torni el canvi. Només faltaria.

La dependenta perfecta, la vaig trobar a Andorra a l'Avinguda Meritxell. Anava amb un amic que es volia comprar un bon rellotge, vàrem entrar a una botiga del ram, la dependenta estava asseguda en un racó pintant-se les ungles i en ser preguntada pel rellotge en qüestió, es va limitar a assenyalar amb el cap el taulell on hi havia molts rellotges. El meu amic es va enfadar i vàrem sortir de la botiga, i això no ho he entès mai, estàvem davant de la dependenta perfecta i ens en vàrem anar.