Un espai zombi no és un espai sense vida, pot tenir fins i tot molta vida, és un espai dislocat, desconnectat amb els processos històrics del lloc i de la seva gent.


La preocupació per l'agonia comercial de Barcelona és proporcional a l’espai que ocupen les persianes abaixades. N'hi ha que estan tancades per vacances, però moltes no tornaran a obrir. Els rètols de “es lloga” imploren un miracle per vèncer una crisi que ja no és una amenaça sinó una evidència. Sergi Pàmies a la Vanguardia n'està parlant des de molts punts de vista, tots alarmants, perquè el paisatge impressiona. Et situa en això que els psicòlegs anomenen anticipació negativa, que és el patiment de tota la vida. Els pocs turistes que pul·lulen per la ciutat ho viuen d’una altra manera. Igual que nosaltres quan viatgem fora, espremen un carisma arquitectònic impermeable a les catàstrofes i s'avituallen a qualsevol local amb aire condicionat i decoració hipster.
En certa manera els barcelonins han recuperat la seva ciutat, la anterior al 1992 que és on va començar l'allau turístic descontrolat, ja amb el naranjito i el mundial de futbol que va guanyar Itàlia, a l'any següent començaren a venir molts italians a casa nostra pero no tots a BCN. Aquesta Barcelona preolímpIca, no depenia del turisme, era segurament més provinciana que cosmopolita i es podia visitar sense preses ni aglomeracions. I aquesta ciutat ha estat anys i anys visquent sense aquesta massificació de gent, i viva molt viva, sense aquest turisme que ara ha desaparegut i veurem quan i com tornarà, per tant caldrà reestructurar l'oferta tant d'oci com comercial, un aspecte que ja s'havia d'haver començat a fer abans, però ningú va preveure el que passaria en el primer trimestre del 2020. No es tracta de decadència sinó de reestructurar l'oferta de la ciutat de la mateixa manera que s'ha de reestructurar el club de fúbtol que duu el seu nom o al revés com diria Josep Lluís Núñez.

 “La Rambla a esa hora hervía de gente. Gente, y más gente y más gente, todos desconocidos, todos extraños, un desfile de fantasmas sin parar”. - Fernando Vallejo.