Se m'ha ocorregut mirar que havia escrit un dia com avui de fa un any, quan el tema no era el coronavirus ni el procés, i m'he trobat amb aquesta història que actualment és vigent, malauradament vigent, encara que no ens en preocupem gaire per a no dir gens, i tot per culpa del bitxo. Ni tampoc sabia que dos dies després escriuria aquest altre escrit pòstum. Tempus fugit.

PERDENT EL PARTIT DE LA HISTÒRIA


El mena i l'aturat crònic potser no tenen consciència que juguen al mateix equip, el que va perdent el partit de la història. Fins i tot, a desgrat seu, la pobresa els uneix més del que els separen la raça i la cultura.

En Yasin no es diu Yasin ni és un, sinó molts. Va deixar el Marroc sent un nen. Un nen sol. En el camí es va jugar la vida, va patir penalitats i va gastar els pocs diners de la seva família. Un viatge desesperat a la recerca del paradís.
El paradís no és com el pregonaven els que l’havien precedit. Quan va entendre que aquells relats opulents estaven armats de fantasia per emmascarar la frustració ja era tard. En Yasin somiava ser cardiòleg. Ara viu a Barcelona sota la tutela de la Generalitat i es conformaria amb una feina de lampista, de fet la fontaneria i la cardiologia comparteixen no pocs conceptes: vàlvules, conduccions, bypass... Alguns dies l’envaeix el desassossec i veu inabastable també el pla B. No té permís de treball i quan arribi a la majoria d’edat, ja propera, perdrà la tutela oficial.
Tornar, no, això mai, no suportaria la vergonya. Amb els dies, un espant afilat li encongeix l’estómac. Tem acabar com molts dels seus companys, potser sense la seva determinació. Viuen als carrers, enganxats a la cola i a l’estrebada, de vegades a la navalla.  Nens trencats, homes salvatges.

Competència ferotge

En Francesc no es diu Francesc ni és un, sinó molts. Va néixer a Terrassa i a Terrassa se li va enfonsar la vida. Obrer de la construcció, està a l’atur des de fa nou anys. Va ser acomiadat als 46 i desnonat del pis als 50. La mare de totes les crisis. Escassa formació i menys futur. Dependent dels serveis socials, considera estar sotmès a una competència ferotge amb molts immigrants tan pobres com ell. En Francesc creu o li han fet creure això, i també que ells no són com ell, que ells venen a aprofitar-se i a robar. No com el cunyat d’en Francesc, que factura sense IVA, o el jerarca polític que mossega el 3% de l’obra pública que adjudica.
En Francesc i en Yasin potser no tenen consciència que tots dos juguen al mateix equip, el que, Warren Buffet dixit, va perdent el partit de la història. Fins i tot, a desgrat seu,  la pobresa, la classe, els uneix més del que els separen la raça i la cultura. Ni tan sols Trump ho dubta: acaba d’anunciar una reforma legal per denegar la residència als EUA als immigrants legals que rebin ajuts socials. Només a ells, als pobres. - 


 ¡És la pobresa!
Luis Mauri
elperiodico.cat