Malgrat els innegables mèrits que té (visió de futur, habilitat estratègica, respecte per la democràcia, empatia amb els adversaris, reconeixement de la dis­sidència política com un valor liberal), alguns dels nostres grans ministres han ­rebut molta menys reconeixença pública del que haguessin merescut. I el més important de tots ells, el senyor Fernández ­Díaz, tan sols ha aconseguit la fama com a conseqüència d’un desafortunat malentès. Malentès, perquè resulta que hi ha qui creu –amb perversa malvolença– que prevalent-se del seu càrrec va fer servir els recursos que l’ Estat va ­posar a la seva disposició conspirant per a la destrucció dels seus adversaris polítics i per manipular proves que poguessin posar en dubte la granítica reputació del seu partit.

El senyor Fernández va ser ministre de l’Interior amb el plàcid senyor Rajoy, i no era la menor de les seves obligacions la de vetllar per la dignitat i imparcialitat dels milers d’agents de la Policia i la Guàrdia Civil a les seves ordres, i s’hi va aplicar amb un zel digne d’encomi. Tot i que també és veritat que dignitat i imparcialitat són dos dels termes favorits que els entabanadors ens dirigeixen als beneits quan es posen a donar compte de la seva activitat política.

Hi ha qui creu –amb perversa malvolença– que va usar els recursos de l’Estat per destruir els adversaris.

Des d’aquesta alta posició, i amb la millor de les intencions, el nostre home es va reunir amb el magistrat excedent que dirigia l’Oficina Antifrau (càrrec elegit pel Parlament, que al nomenar-lo va brillar singularment, una vegada més, com a oficina de col·locació) i va mantenir amb ell una conversa en la qual es traçaven plans per restaurar l’harmonia i la convivència a l’atribolada Catalunya.

En un to simpàtic i desimbolt, propi d’unes elits polítiques que semblen sortides d’una comèdia d’ Arniches o d’una sarsuela, els dos càrrecs debatien sobre la conveniència d’arruïnar, o si la cosa fun­cionava destruir, la reputació d’un polític català –l’aleshores alcalde de Barcelona Xavier Trias– per preservar més bé els ­interessos del país i contribuir a fomentar la simpatia dels catalans independentistes amb el projecte comú espanyol. L’objectiu era irreprotxable, però les formes eren encara millors: “Ministre, soc com un caporal de la teva Policia Nacional” deia un, “doncs això l’hi donem a aquest periodista, que l’altre està boig”, apuntava amb gràcia el ministre. Com heu pogut comprovar en vista dels resultats, el favor que els dos pròcers van fer als catalans no independentistes no els serà agraït mai prou: gràcies als seus bons oficis, el pres­tigi de la política, de la Policia, de la Fiscalia i de la mateixa idea d’ Espanya no havia estat mai tan gran a Catalunya.

Perquè per dur a terme els seus propòsits, a més d’algun periodista de cambra, els nostres amics necessitaven el concurs d’alts funcionaris del Cos Nacional de Policia, els que van formar aquella “policia patriòtica” que va tenir els seus herois en el comissari Villarejo, un senyor conegut com el Gordo , l’entranyable Paco el Bomba i alguns consultors externs d’alt nivell, com l’enyorat petit Nicolás i les senyores Álvarez i Sánchez-Camacho, que han fet tant per millorar la reputació d’un restaurant de Barcelona.

El que va passar (d’aquí, potser, el malentès) va ser que resoldre la situació ca­talana era una feina d’escassa substància per a un grup tan laboriós i aplicat, raó per la qual els seus membres es van pluri­ocupar en altres operacions al servei d’ Espanya, com la denominada Kitchen (els resultats de la qual estem coneixent les ­últimes setmanes, i que no tenia cap altre propòsit que el de salvaguardar la prístina reputació d’alguns polítics que hi havia al govern aleshores). O la segona fase de l’operació Catalunya, res d’estrany, atès l’èxit de crítica i públic del primer lliurament. No cal dir que els catalans aliens a l’independentisme –com, suposo, els fiscals i els policies– no podem sinó aplaudir unes estratègies tan nobles, per molt que algun subjecte malpensat intenti ara insinuar que ho van fer més malament que bé.

L’historiador Carlo M. ­Cipolla va publicar un text ( Las leyes fundamentales de la estupidez humana ) que, de manera inexplicable, no s’esmenta gaire al nostre país. La tercera d’aquestes lleis és que l’estúpid causa perjudicis als altres sense benefici per a si mateix, i fins i tot amb desavantatges. La quarta, que el potencial nociu dels estúpids sempre està infravalorat; i la cinquena (i fonamental), que, entre els diferents tipus de persones, els estúpids són els més perillosos.

Efectivament, no hi ha cap dubte que qui és capaç de perjudicar-se a si mateix i els altres sense obtenir cap avantatge és un individu que s’ha d’evitar com la pesta. Per sort per a nosaltres, encara queden a Espanya homes com el ministre Fernández, sempre disposats a guiar-se pels més estrictes criteris de la intel·ligència, la lògica i la raó. Napoleó afirmava que en política l’estupidesa no és mai un desavantatge, la qual cosa és més que evident en els nostres dies, però els polítics no són necessàriament estúpids. Aquí hi ha, per demostrar-ho, el senyor Fernández. - Xavier Melero - lavanguardia.com