No tenia la pell fosca ni vestia amb parracs. Portava les sabates que venen a la botiga de la cantonada, la samarreta vermella de parc d'atraccions i el pantaló curt que va heretar del seu germà, com qualsevol nen del nostre món. En plena era de virals, memes i zascas, va arribar avui fa cinc anys, la imatge d'Aylan Kurdi, de tres anys, immortalitzat al seu pesar per la reportera Nilufer Demir. Les agències van difondre la seva foto al migdia de el 2 de setembre i es va expandir per internet com només saben expandir-se les males notícies.
A les poques hores ja havien reaccionat activistes, tertulians i líders mundials. François Hollande va dir que era "una tragèdia i una interpel·lació per ajudar els refugiats". David Cameron va assegurar estar "profundament commogut". Angela Merkel va comentar que aquesta crisi ens concernia "a tots". El president turc Erdogan va acusar els països occidentals de "indiferència". La propaganda política va funcionar a tota màquina. Tots van prometre mesures urgents per acabar amb el drama i tots van dir "mai més".

Totes aquestes paraules i bones intencions se les va emportar el vent aquest mateix dia. A les platges de Kos, l'illa on pretenia arribar el pare de Aylan amb la seva família, després de dos intents frustrats per la frontera terrestre, no hi havia ni un sol agent de l'autoritat grega, ni un sol vaixell de rescat. Tan sols voluntaris desorganitzats amb més actitud que aptitud per ajudar els refugiats a la sorra i un grup de fotògrafs. I així va seguir sent durant les setmanes que van seguir a la seva mort. Ni una mesura, ni un desplegament, ni un protocol. A les platges res es va fer. Potser la diferència la va marcar l'arribada de l'ONG espanyola Proactiva Open Arms, que sí que va dur a professionals del salvament a les costes de Lesbos, però la mobilització promesa per aquests líders europeus no va arribar mai. La realitat és que fins a la mort de Aylan Kurdi, el seu germà i la seva mare havien mort en l'Egeo un grapat de nens. Després, el nombre menors morts es va multiplicar fins l'escàndol, però les llàgrimes ja estaven vessades i les declaracions es van oblidar aviat. Els nens van seguir ofegant-se al ritme de dos Aylans al dia durant la tardor i l'hivern intentant arribar a Grècia. El tràfic de persones no va acabar amb la signatura d'l'acord amb Ankara per la devolució a Turquia dels refugiats, però sí es va alentir.

El pare de l'infant va enterrar els cossos de Aylán, la seva mare Rehan i el seu germà Galip al cementiri de Kobani, la ciutat que havia estat presa pels psicòpates de l'Estat Islàmic i de la qual havien fugit. Per desgràcia, no va servir de res. Els líders europeus no es van moure un centímetre per por dels euròfobs, els grecs van transformar els seus centres de trànsit en presons, Macedònia va tancar la seva frontera i Hongria va construir un mur a la seva. Recordem a el menys al dia d'avui la figura indefensa d'aquest nen. Avui es compleixen 5 anys de la seva mort.... Feliç Cumpleres, Aylan.