Se sol dir que de la discussió en neix la llum o se'n treu l'entrellat, i possiblement no sia així, car després d'una discussió cadascú és queda amb les seves conviccions que ja duia posades abans de començar a discutir, només que les té encara més clares, un cop els discutidors han cridat mentre discutien i s'han interromput convençuts cadascú de la seva raó que esgrimeixen sovint de mala manera, sense escoltar els arguments de l'altre i per tant sense rebatre'ls. Només cal escoltar als tertulians de qualsevol emissora de ràdio per veure aquesta involució, de com es tallen, a vegades fins i tot desqualifiquen o insulten i es pensen - això és molt hispànic -, que qui més crida més raó té.

L'altra tarda a Liarla Pardo, parlaven de la possible implicació de Mossen Fernandez Diaz amb el cas Kitchen; hi havia Cristina Almeida, Marc Vidal i el Comissari Marhuenda, que com és lògic treia ferro a les possibles implicacions del convers Fernandez amb el cas, quan aquest està ficat en el fang de les clavegueres de l'Estat fins el fons. Home, si el condecorador de marededéus a Marhuenda el va nomenar Comissari honorìfic, que ha de dir l'home, el pobre home que ha encunyat el terme 'fer un Marhuenda' per la seva covarda fugida d'una tertulia.

En aquesta mena de personatges dits o nomenats tertulians, que opinen de tot sense cap mena de rubor, que sentencien i pontifiquen, citen a altri per reafermar la seva postura, que porten la sarró tones de demagògia i la seva paraula és gairebé paraula de Déu,  -que no de Bernat de Deu -, va sorgir una nova actitud: se'n diu fer un Marhuenda, en honor al director del tabloide La Razón Paco Marhuenda. que va donar nom a aquesta actitud d'un tertulià; fer un Marhuenda vol dir que quan t'acorralen amb preguntes de compromesa resposta i més si qui les fa Pilar Rahola, - que és un Marhuenda de l'altre bándol - i no saps que contestar atès no tens sortida, simplement t'aixeques de la cadira i abandones òbviament ofès i enfadat la tertúlia. D'això se'n diu fer un Marhuenda.

Marhuenda, com Boadella, l'Alejo Vidal Quadras, Loquillo, Félix de Azúa, o Girauta (bé, aquest no, aquest nomès es un tontolcul) i altres catalans il·lustres exiliats la majoria a Madrid, pateix la síndrome de Xenius, que pel que es veu no té - de moment - cura.