LA GRAN CAIGUDA

Si els catalans haguéssim de posar-nos d’acord sobre el que està passant, potser només coincidiríem en un punt: la decadència de Catalunya avança a marxes forçades. Els partidaris de la independència potser afegirien que a la decadència ja hi estàvem anant abans del procés. És un argument incomplet: com explicava l’altre dia un brillant Ramon Aymerich, la renúncia a la indústria en favor del turisme va ser decisió de les elits catalanes. El nord d’Itàlia no va fer aquest pas. La regió econòmica europea del pujolisme va ser de to menor, un to que el postmaragallisme barceloní també va cultivar.

Ara bé: certament, la decadència de l’economia catalana és un fenomen associat al que anomenem l’Espanya buida . En efecte, la força del Gran Madrid, on convergeixen tots els avantatges (capitalitat, empreses públiques, multinacionals, trens, carreteres, aeroports), actua com un xuclador de diner, energies i talent. Buida les zones centrals de la Península. Però també subordina les grans ciutats costaneres. Fins i tot Lisboa veu perillar el seu eix econòmic. Durant els anys en què això es començava a discutir (“Madrid se va”, de Pasqual Maragall), havia triomfat l’aznarisme. Que no va significar només la ruptura amb el consens de la transició. Va ser sobretot un gran projecte per a les elits de Madrid. Aznar els proposa liderar Espanya a l’estil de París per tal d’intentar el gran salt històric: reconquerir Amèrica Llatina amb l’economia. Madrid seria el París d’Espanya i el Londres de Llatinoamèrica.

Això explica tant l’opció d’Aznar en la guerra d’Iraq com la fórmula russa de les privatitzacions de les grans empreses públiques. El pacte constitucional s’estava vulnerant per via dels fets. No per via legal. Per això l’intel·ligent Alejandro Fernández (PP) pot acusar l’esquerra i l’independentisme de trencar el pacte constitucional i fins d’abandonar els valors catalans de l’emprenedoria. Oblida expressament (prou que ho sap) que la via aznariana dels fets va ser invisible legalment, però determinant en la problematització de la política catalana: creixement d’ERC, reforma estatutària, crisi de l’Estatut, procés, laberint actual. Del relat de la confrontació s’han de llegir tots els capítols: el primer el va escriure Aznar.

La crisi econòmica del 2008 va frenar aquest gran projecte unitarista, sens dubte suggestiu (encara és socialment hegemònic), però que no va tenir en compte la psicologia col·lectiva d’una imprecisa, però no petita, part de catalans que se senten part d’una nació. Certament: la reacció catalana no va ser racional. Un grup de periodistes ho assenyalàvem en un llibre l’any 2006: la reforma de l’Estatut era una resposta autodestructiva al desafiament aznarista: el sentiment contra la força muda de l’Estat. Però l’independentisme no va rectificar, sinó que va posar encara més llenya sentimental al foc. El resultat de tot plegat és aquest bloqueig que no va enlloc. Ni avança ni retrocedeix, però afavoreix la decadència. - Antoni Puigverd - lavanguardia.cat