Armin Knyazyan, a la dreta, amb el seu amic Alexander. Es van conèixer en la "guerra dels quatre dies" del 2016 i van tornar a combatre junts. Van morir el 10 d'octubre - lavanguardia.com

És extremadament inusual que al cementiri de Lloret de Mar s'enterri a un soldat. Això no obstant això és el que va passar el dissabte 16 d'octubre, quan allà es va acomiadar a un voluntari de la guerra de Nagorno Karabakh, una guerra menys remota del que sembla. El soldat caigut era Armin Knyazyan, lloretenc d'adopció des de feia vint anys i conegut empresari, amb dos restaurants a la turística localitat gironina i un a Barcelona. El senyor Knyazyan, pare de tres fills ja adults, comptava 46 anys.

Per què un home d'èxit, que no té ja res a demostrar, ia més a la seva edat, és capaç de deixar-ho tot per a acudir a lluitar? Això és el que es va preguntar Arayik Harutyunyan, president de la no reconeguda República de Artsaj -com els armenis denominen Nagorno Karabaj-. Pocs dies abans de la seva mort, Knyazyan i Harutyunyan van parlar de projectes, segons la notícia publicada per l'agència Armenpress en la qual es donava compte del seu nomenament pòstum com Heroi de Artsaj. Harutyunyan denotava estar molt afectat. "El meu pare no deixava a ningú indiferent, i feia sentir especial a tot el món", afirma la seva filla, Marianna.

Harutyunyan va conèixer a Armin Knyanzyan a l'abril de l'any 2016, quan aquest va acudir per primera vegada a files per participar en l'anomenada "guerra dels quatre dies". Va ser just el dia de l'aniversari de la seva esposa. La parella havia viatjat a Armènia per celebrar-ho, però ell no va esperar un minut. El van condecorar.

El mes passat, la família Knyazyan va passar tres dies a Stepanakert, una ciutat plàcida amb uns 55.000 habitants abans de la guerra en la qual tothom es coneix. El 21 de setembre la família tornava a Barcelona. El 27, l'exèrcit de l'Azerbaidjan ataca trencant el sempre fràgil alto el foc vigent. Marianna rep una trucada: "Has d'anar a l'aeroport a acomiadar-te del teu pare". "A les 12 del matí, el meu pare ja era a l'avió", explica. El 10 d'octubre entrava en vigor al migdia una treva pactada a Moscou el dia abans entre els ministres d'Exteriors d'Armènia i Azerbaidjan i que es veuria trencada immediatament. Armin Knyazyan tornava d'algun lloc de l'front quan el seu cotxe va ser aconseguit, a l'sembla per un dron. Viatjaven quatre persones, una d'elles el seu amic Alexander, al costat de què havia combatut al 2016. Armin havia deixat el seu equipatge a casa d'Alexander i, segons ha dit una prima d'aquest a La Vanguardia, ni tan sols havia arribat a desfer-lo. Alexander Harutyunyan va ser enterrat en Stepanakert el mateix dia que Armin a Lloret. Tenien la mateixa edat.

Alexander era tot un veterà. Va ser soldat adolescent a la guerra de 1992 i, segons explica Marianna, "era conegut fins i tot pels àzeris". "Ens han dit -les autoritats locals-que set dies abans ja tenien com a objectiu a Alexander perquè el seu era un dels grups de combat més forts".

"El meu pare mai va arribar a fer el servei militar, per això sempre s'havia sentit en deute amb la nostra terra, amb la nostra pàtria", va dir Marianna en la seva al·locució durant el funeral a Lloret. Aquell mateix any 92 en què es desencadenava la guerra amb Azerbaidjan que acabaria amb la victòria armènia, Armin Knyazyan i Lusine Hakobyan, nuvis amb 18 anys, emigraven a Alemanya a la recerca d'un futur. Armin va aprendre hostaleria treballant com a cambrer en un restaurant italià. El 2005 obria el seu primer restaurant a Lloret, quatre anys després el segon i en el 2012, el tercer, a Barcelona.

La història dels Knyazyan és comú a la de centenars de milers d'armenis, una diàspora que, des del genocidi de 1915 a mans dels turcs, s'estén per Orient Mitjà, Europa i les Amèriques. A Catalunya són unes 5.000 persones, al voltant de 30.000 en total a Espanya. En els seus orígens diversos poden estar Síria (Alep, en particular), el disputat enclavament de l'alt Karabakh o fins i tot Azerbaidjan. Així, la família de Lusine procedeix dels voltants de Ganja, la segona ciutat azerbaidjanès anomenada Kirovabad en temps de la Unió Soviètica.

Armin, el fèretre va ser cobert amb la bandera d'Artsaj en la seva qualitat d'heroi, no era natiu d'allà sinó d'Ararat, la regió limítrofa amb Turquia de la que va ser arrencat la muntanya de el mateix nom, sagrat per als armenis. "Mai hem deixat d'estar vinculats a Armènia", diu Marianna. L'arribada de les restes del seu pare es va retardar perquè van ser objecte d'homenatge a Erevan, la capital armènia. A la seva terra, a l'emprenedor d'èxit li deien Barcelona. 

Pels de la ESO aquesta guerra no guerra entre Armenia i Azerbaidjan, amb la connivència de Turquia i Russia pel mig, és bàsicament una lluita entre el cristianisme ortodox i l'Islam, una vegada més, i el cas de Knyazyan no és únic, em comentava la senyora de la botiga de mòbils al costat de casa que és Armenia, que molts joves d'arreu del món tornàven al seu país per lluitar, per lluitar en una guerra molt propera i llunyana alhora per nosaltres i la nostra indiferència.