UN ALTRE DIA DE LA MARMOTA

💭Avui és la Candelera, dia de desmuntar el pessebre i mirar quin temps fa per saber si l'hivern durarà molt. Segons el calendari cristià avui és el dia en què Maria va portar Jesús a el Temple de Jerusalem seguint la tradició jueva de presentar el nadó passada la quarantena. En el ritual tenien un paper destacat les espelmes, que donen nom a una festa que a les Canàries és molt celebrada i que a Catalunya, a falta de marmotes, serveix per fer previsions meteorològiques: "si la Candelera riu el fred és viu però si la candelera plora el fred és fora". Des de fa uns anys en diem d'una altra manera.

El dia de la Marmota, i no només perquè sigui una altra avorrida jornada de la campanya electoral. Des que Bill Murray va protagonitzar la pel·lícula 'Atrapat en el temps' en el nostre vocabulari quotidià 'el dia de la marmota' és sinònim de repetició fins a l'extenuació, tal com li passava al seu personatge durant tot el film.

Però és que avui és literalment el dia en què a Estats Units i part de l'estranger tothom està pendent d'un rosegador anomenat Phil perquè, en funció de si se li veu l'ombra o no a l'sortir del cau, sapiguem si el hivern serà més o menys llarg. Que en una época 5G no sé jo si té massa sentit, a banda de publicitar la población de Punxutawney que concehtra tota l'atenció dels mitjans i visitants a la localitat. 

No sé perquè, però no he vist mai la pel·lícula de Bill Murray amb fons musical de Sonny&Cher, de fet fa ja tempos vaig decidir no veure-la fins que traspassi la incombustible cantant nordamericana. En resum, si voleu saber si l'hivern durará molt o poc, no us refieu ni de la marmota, ni de la Candelera, ni tampoc de la Mónica Usart, espereu a que vagin pasant els dies i ja ho sabreu, aquesta és la única certesa, la resta tradicions sense solta ni volta

Parlava al començament de l'escrit de l'avorrida campanya electoral. Sergi Pàmies destaca avui al seu article de la vanguardia, una frase de Salvador Illa (PSC) a Laura Borràs (JxCat): "Això, Laura, no t'ho creus ni tu". I és que la política està tan devaluada que no creure en el que dius en campanya electoral ja no es considera una degeneració del servei públic, sinó una obligació que tots els candidats practiquen amb creixent entusiasme. Per què? Primera hipòtesi: perquè seguim votant. ¿I per què els seguim votant? Segona hipòtesi: perquè hem arribat a un punt en què la veritat ens interessa relativament. Som com els personatges d'aquell diàleg memorable de la pel·lícula Johnny Guitar: "Digues que m'estimes (o que serem independents, o revolucionaris, la Dinamarca del sud, o una Espanya federal) encara que sigui mentida". I és que aquesta campanya electoral, com les anteriors, és un altre dia de la marmota.