LA CARRETERA DE LES AIGÜES

💭Poques vegades un escrit, com aquest de Llucía Ramis, reflecteix la realitat quotidiana del conviure de la ciutadania amb la pandemia, la cosa del dia a dia o del cap de setmana en que la cadencia és la de sempre, com si no hagués passat res...

"Com que havia fet vent, els parcs de la ciutat estaven tancats. El confinament municipal, a més, va provocar que, a mig matí de diumenge, tot Barcelona fos a la carretera de les Aigües. Famílies aprofitaven el dia amb els seus fills, per si de cas noves restriccions ens tornen a tancar a casa. Que els toqui l’aire, que juguin i s’esbargeixin; no sabem quant de temps durarà això. Senderistes que en altres circumstàncies haurien recorregut muntanyes caminaven amb la mascareta posada. Entre els pins, joves reien i fumaven en rotllanes.

Alguns ciclistes acceleraven amb una arrogància prèvia a la pandèmia, marcaven territori, obligaven els altres a apartar-se, qui s’han cregut que són, ocupant el que fins ara era meu. Una parella gran avançava a poc a poc, anaven agafats de la mà, gaudien del paisatge i de la gent. Es respirava una alegria un poc forçada, una pretensió de calma no relaxada del tot. La in­quietud era com el ventijol sota el cel blau, a estones incòmode després de la ventada. De tant en tant ens sacsejava una ràfega forta, capaç de tombar-nos o de fer que una branca ens partís el cap.

En aquest passeig, hi érem representats tots els que ara convivim com estranys i amb estranyesa: els inconscients que, malgrat el risc de caiguda, fumaven sota els arbres i llençaven la burilla a terra sense pensar que po­drien provocar un incendi; els que creuen que resistir consisteix a fer veure que la situació actual no existeix, i es comporten com sempre; els que corren ansiosos per sortir-ne ràpidament, i se’ls en fot, si s’enduen algú per davant. Culpa seva, per haver-se ficat al mig.

També hi havia els que s’afanyen a distreure la seva gent, en previsió que vinguin temps pitjors; els resignats que substitueixen l’aventura per un tomb domèstic; els que es queixen perquè qualsevol temps passat va ser millor (i també per qualsevol altra ­cosa, eterns inadaptats). Hi havia aquells que surten a fer un volt perquè encara s’ho poden permetre, no costa diners; els que canvien el vermut per una vida sana, s’estimen més tastar un nou estil a conformar-se amb una mala còpia dels seus costums enyorats.

Hi havia els que recorren el camí amb paciència i prudència, sense pressa; els que han après a valorar el que tenen, i ho estimen. Ja hi arribarem. O no. De moment aquí seguim. Hi havia els observadors, secretament complaguts de veure allò que potser no tornaran a veure, o no amb tanta claredat. Una ciutat als peus –la mar de fons–, en la qual es diria que no ha passat res."