BLOC D'ACTUALITAT


LA MAGNITUD DE LA TRAGÈDIA

 


Si Jesús hagués acabat la seva carrera a la creu i no s'hagués compromès a ressuscitar, quin bell heroi de tragèdia hagués estat! La seva vessant divina ha fet perdre a la literatura un tema admirable. Comparteix així la sort, estèticament mediocre, de tots els justos. Com tot el que es perpetua en el cor dels homes, com tot el que s'exposa al culte i no mor irremeiablement, no es presta gens a aquesta visió d'un cap total que marca un destí tràgic. Per això hagués calgut que ningú el seguís i que la transfiguració no vingués a elevar-lo a una il·lícita aurèola. Res més estrany a la tragèdia que la idea de redempció, salvació i immortalitat! L'heroi sucumbeix sota els seus propis actes, sense que li sigui donat escamotejar la seva mort per una gràcia sobrenatural; no es perllonga -en tant que existència- de cap manera, roman diferent en la memòria dels homes com un espectacle de patiment; al no tenir deixebles, el seu destí infructuós no fecunda res excepte la imaginació dels altres. Macbeth es desploma sense esperança de rescat: no hi ha extremunció a la tragèdia...

El propi d'una fe, encara que hagi de fracassar, és eludir l'irreparable. (Què hagués pogut fer Shakespeare per un màrtir?) El veritable heroi combat i mor en nom del seu destí, no en nom d'una creença. La seva existència elimina tota idea d'escapatòria; els camins que no el porten a la mort li resulten carrerons sense sortida; treballa en la seva «biografia», cuida el seu desenllaç i fa tot el possible, instintivament, per compondre esdeveniments funestos. Ja que la fatalitat és la seva saba, qualsevol escapatòria no podria ser més que una infidelitat a la seva perdició.

Per això l'home del destí no es converteix mai a cap creença, fos la que fos; s'equivocaria la seva fi. I si estigués immobilitzat sobre la creu, no seria ell qui aixequés els ulls cap al cel: la seva pròpia història és el seu únic absolut, com la seva voluntat de tragèdia seu únic desig... - E.M. CIORAN. Per aixó i alguna que altra raó, gosaria afirmar que a Jesús no li agradarien gens les processons i tota la parafernalia de la Setmana Santa.

6 comentaris:

  1. Recuerda lo de los mercaderes en el templo.
    ¿Qué es esto sino un aprovechamiento de los recursos con sus puentes, sus vacaciones, sus hoteles, sus ventas y sus abalorios?, donde prima más el verse que no el recogimiento.

    No era esto Semana Santa, era tiempo de oración y contemplación, no de bulla y charanga, y el que quiera creer, que lo haga, en silencio y oración, no en manifestaciones bullangueras.

    En TdC hacen Semana Santa. En silencio, con un Rosario diario quien lo desee, y trabajando sin parar, para después encerrarse y concentrarse en la limpieza de toda la cocina.
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si, abans la setmana santa era recolliment, silenci, oració, recorda que els cinemes estaven tancats o com a molt feien pelis religioses. No el catxondeiu de les procesons actuals que sembla el festival d'Eurovisió. Es que hay tontos de capirote.

      Elimina
  2. Vaig estudiar de petit a un col·legi de "los sagrados corazones" de València, de misa diaria ... com conseqüència soc ateu militant

    ResponElimina
  3. No m'extranya, que eren ¿sagrados corazones y corazonas?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no .... corazones masculinos ....... l'església catòlica és una organització mes que masculina, misògina

      Elimina
  4. Per suposaiting, masculina misógina i violadora.

    ResponElimina

...
BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ