Un divendres sant com el d'avui, és un bon dia per reflexionar sobre la gran pregunta que ens fem els humans, l'existencia o inexistència de Déu. La qüestió no està en si Déu existeix o no. Si jo crec que Déu existeix, això no prova la seva existència. Si no crec que existeix, això tampoc prova la seva inexistència. Si hem estat capaços de crear o d'imaginar-no's a Déu és perquè som capaços de concebre i de abismar-nos en la nostra propia invenció. 
Déu roman més enllà, enfortit en el seu misteri i protegit per el seu secret. Misteri i secret són només la distància entre una paraula acceptada i un vocable inacceptable. No sabem res i no és cert tampoc que no creiem en res, el pòsit hi és, nomès cal una circumstància extrema per convertir en creient al més gran dels descreguts, prous exemples hi ha al llarg de la història. La perfecte imperfecció del nostre petit hàbitat dins l'àmbit de l'univers, fa dificil per a no dir impossible, pensar que tota aquesta posada en escena és casual i no causal. Simplement desconeixem la causalitat que ho ha fet possible tot, nosaltres inclosos. El drama és que aquest dubte, mai el podrem resoldre, ni tan sols després de la mort. Deia Vinyoli: la mort és purament un canvi més, vull pensat doncs que Vinyoli creia en l'existència de Déu. En l'article titulat Déu, l'Home i la Religió de Reinhardt Acuña, aquest diu que: «Déu sí existeix. Només que no pertany a cap religió. I certament tampoc pertany a l'home. Però no diu, ni explica, el perquè, sinó que ho deixa per a més endavant.