M'interessa la veritat. Estimo la ciència. Però la veritat és una amenaça, i la ciència un perill públic. Tan perillós com benèfic ha estat. Ens ha proporcionat l'equilibri més estable de la història. L'equilibri de la Xina va ser ridículament insegur en comparació amb el nostre; ni tan sols el dels antics matriarcats va ser tan ferm com el nostre. Gràcies, repeteixo, a la ciència. Però no podem permetre que la ciència destrueixi la seva pròpia obra. Per això limitem tan escrupolosament l'abast de les seves investigacions; per això vaig estar a punt de ser enviat a una illa. Només li permetem tractar dels problemes més immediats del moment. Totes les altres investigacions són condemnades a morir en potència.
És curiós -va prosseguir després de breu pausa- llegir el que la gent que vivia en els temps del Nostre Ford escrivia sobre el progrés científic. Pel que sembla, creien que es podia permetre que es seguís desenvolupant indefinidament, sense tenir en compte res més. El coneixement era el bé suprem, la veritat el màxim valor; tota la resta era secundari i subordinat. És cert que les idees ja començaven a canviar llavors. El nostre Ford mateix va fer molt per traslladar l'èmfasi de la veritat i la bellesa a la comoditat i la felicitat. La producció en massa exigia aquest canvi fonamental d'idees. La felicitat universal manté en marxa constant les rodes, els engranatges; la veritat i la bellesa, no. I, per descomptat, sempre que les masses aconseguien el poder polític, el que importava era més la felicitat que la veritat i la bellesa. Malgrat tot, encara es permetia la investigació científica sense restriccions. La gent seguia parlant de la veritat i la bellesa com si fossin els béns suprems. Fins que va arribar la Guerra dels Nou Anys. Això els va fer canviar de cop. De què serveixen la veritat, la bellesa o el coneixement quan les bombes d'àntrax plouen del cel? 
Després de la Guerra dels Nou Anys es va començar a posar límit a la ciència. En aquell temps, la gent ja estava disposada fins i tot a que posessin vedat i regulessin els seus apetits. Qualsevol cosa per tal de tenir pau. I des de llavors no ha parat el control. La veritat ha sortit perjudicada, per descomptat. Però no la felicitat. Les coses s'han de pagar. La felicitat tenia el seu preu. I vostè haurà de pagar-lo, Mr.Watson; haurà de pagar perquè l'interessa massa la bellesa. A mi m'interessava massa la veritat; i vaig haver de pagar també... 

Aldous Huxley - Un Món feliç: fragment