EL 'CUNYADISME' INFORMATIU

Aquest és un article que parla d'una periodista que parla d'un company periodista de la competència, sobre un tema que em temo prou coneixem bé molts lectors de diaris i odidors de radio: el cunyadisme informatiu.

"Em saltaré tres regles del columnisme. La primera: em faré una mica d’autobombo, cosa de mal gust. La segona: parlaré d’un periodista de la competència. I la tercera: elogiaré els editors de premsa que continuen creient en el periodisme de debò, editors com el d’aquesta casa, que és qui em deixa aquest espai pel qual trec el nas. 

En gairebé trenta anys de professió, aquesta ajuntalletres sempre ha tingut els ossos sans i estalvis. Vull dir que no he temut mai per la meva integritat física o per les conseqüències de la meva feina, cosa que no poden dir alguns dels meus col·legues davant qui em trec el crani, que diria Valle-Inclán. La carrera de periodista pot fer moltes voltes i de vegades girs inesperats, però sempre sobre el mateix eix: donar accés a qui et llegeix en llocs, personatges o contextos que tu sí que pots explorar per ell (que s’entengui aquí el verb explorar tant literalment com metafòrica). Ah, i sí que he estat corresponsal, del meu poble. Vaig començar a la premsa local. Les meves primeres exclusives van ser notícies simpàtiques; em passava el dia pel carrer buscant coses; colava temes en portada, i cada dia d’aquells era el millor de la meva vida. I així continuo, posant notícies, històries, grans o petites, en context. Però confesso que soc incapaç d’analitzar la reconquesta talibana tot i que devori les cròniques i tribunes de la secció d’Internacional d’aquest diari. Cadascú el que li toca.

Veure (o sentir) per creure les penques que té qui pontifica sobre un tema sense tenir-ne ni idea

Tot aquest article ve per un tuit que ha publicat un corresponsal que escriu cròniques des de l’ Afganistan, com Félix Flores per a La Vanguardia des d’Abu Dhabi. Es diu Lluís Miquel Hurtado i comparteixo la seva reflexió:

“Aquesta crisi ha agafat la gran majoria de la premsa espanyola amb els pixats al ventre, presa de mals vicis adquirits els últims anys. Acostumats a pagar misèries, el terreny s’ha quedat gairebé buit de periodistes, capaços de captar, processar i transmetre informació veraç. Sense corretges de transmissió capaces d’aportar informació de les fonts, perspectiva i context, han passat dues coses: molts mitjans, sobretot teles, han aportat únicament emotivitat. Tot era emoció, i entremig, dades incorrectes, informació sense base, nul·la perspectiva”.

Aquest corresponsal qüestiona com l’espai d’informació que haurien d’ocupar els que en saben ha estat copat per opinants que coneixen poc la regió o el fons del conflicte, entrevistes amb càrrega emotiva o perspectives de nínxol (el militar, el polític, el refugiat). I això em porta al cunyadisme informatiu: cal veure (o sentir) per creure les penques que tenen alguns de l’ofici i altres d’aliens per pontificar sobre qualsevol tema, el que sigui, sense tenir-ne ni idea.

Hurtado acaba el fil amb una veritat com una catedral. Encara som a temps de revaloritzar el periodista. Com? “Falten lectors exigents i capaços de pagar per qualitat, i mitjans disposats a apostar”. A apostar per la qualitat i per l’ofici. Així continua La Vanguardia" - Susana Quadrado a lavanguardia.cat