QUÈ PASSA AL CONGO?

El Museu Africà a Tervuren, localitat belga, més concretament flamenca, es centra en la que va ser la colonització belga de Congo. Una massacre amb milions de víctimes, que va finalitzar al segle XX, amb el resultat de persones conduïdes a la mort, la mutilació o l'esclavitud. Segurament res molt diferent d'altres processos colonitzadors, però amb algunes característiques singulars. Un clar exemple dels valors europeus dels que parlava abans d'ahir. Així, la barbàrie es va seguir cometent en ple segle XX, fa poc més de cent anys. No ens estem referint al segle XVI, auge de la conquesta d'Amèrica. L'atrocitat és responsabilitat d'un dels països europeus més avançats. El Museu s'ubica a Flandes, convivint en harmonia amb els habitants d'una regió molt pròspera, i especialment respectada per Catalunya amb la qual comparteix aspiracions independentistes. I, finalment, el màxim responsable de la barbaritat va ser el Rei Leopold II, conegut per les moltes estàtues que en el seu honor es reparteixen per tota Bèlgica, i que considerava el Congo com el seu resort de vacances privat.

Sense arribar al disbarat de Pablo Casado, a l'afirmar que la Hispanitat és la fita més important de la humanitat al costat de l'imperi romà, és de justícia denunciar lectures tan interessades com descontextualitzades de la història espanyola. El passat colonial d'Espanya no és, en absolut, més bàrbar que el d'altres països europeus. En aquest mateix sentit, sorprèn com l'independentisme es refereix a l'explotació de les colònies americanes com si Catalunya no tingués res a veure en això. Una actitud que va adquirir actualitat amb motiu de la retirada del monument a el Marquès de Comillas pels seus negocis amb Cuba. Sobre aquesta colònia caribenya, on es canten havaneres? A Catalunya. On hi ha més mansions d'indians? A Catalunya. Per alguna cosa serà.

Aquell desastre el va descriure amb aquest genuí sentit de l'humor català, el va retratar com ningú el cantant Dodó Escolà amb la seva cançó 'Què passa al Congo'?. Una cançó i una portada del disc que avui en dia no passaria la prova de el cotó. El mateix passa amb el còmic d'Hergé, Tintín al Congo, només que en aquells temps ningú, jo el primer, ho considerava ofensiu o racista, potser perquè encara no ens haviem adonat que ho erem de racistes, i de fet, ho continuem sent.