LA FÀBRICA OBLIDADA

Ningú recordaria aquesta fàbrica si s'hagués avançat el camió de les escombraries. La troballa, en un contenidor, d'una carpeta de 1938 amb fitxes de treballadors d'una empresa catalana serveix d'objecte d'estudi de la indústria tèxtil col·lectivitzada i el treball a la rereguarda en la Guerra Civil - Elena Cabrera - el diario.es

Carme Arbonès Sàrrias guanyava 400 pessetes com a mecanògrafa per a l'empresa tèxtil Corbera i Bertran, propietat de dos senyors portadors d'aquests cognoms, Jaume i Josep. Carme tenia 20 anys i estava ja casada. Estàvem en guerra. És 1938 i Barcelona està sent bombardejada contínua i sistemàticament per l'aviació feixista italiana i nazi. Més de 4.000 morts. Més de 2.700 ferits. Més de 300 edificis totalment destruïts. Més de 1.800 immobles amb desperfectes, inclosa la catedral. Més de 1.900 bombes.

Carme signa la seva fitxa de treball a Corbera i Bertran amb una lletra rodona i optimista que primer gira grans cercles cap enrere però que acaba com una fletxa, en decidida línia recta, cap a endavant. Viu al carrer Rosselló, número 300. Quan signa el seu Certificat de Treball és agost. Al març, durant els tres dies terribles en què els italians van destrossar el centre de la ciutat, va caure una bomba molt a prop de casa seva. Cada dia, Carme recorre els 15 minuts que separen a peu casa de la fàbrica, vorejant el barri de Gràcia, a la Dreta de l'Eixample, entre les actuals estacions de metro Verdaguer i Joanic. La mecanografista té la mirada àmplia i serena, una boca petita que sembla somriure sempre i els cabells recollits en rínxols, amb ratlla el costat, a l'estil dels anys 30.

Tot això, que no és res i és molt, va poder esbrinar Fran sobre Carme Arbonès Sàrrias fa deu mesos, quan es va trobar un arxivador a les escombraries. Era una carpeta amb anelles, de tapes de cartró, apaïsada i amb fundes plastificades. Dins d'elles, un tresor: les fitxes de tots els 206 empleats de Corbera i Bertran a l'agost de 1938. Estava en un contenidor al carrer València, al costat d'altres objectes d'alguna oficina que semblava que estava sent buidada i tot el que allí havia estava destinat a l'abocador. Fran forma part del grup de memòria històrica de l'Ateneu Llibertario de Gràcia, pel que més aviat sembla que va ser l'arxivador qui el va trobar a ell.

La força laboral en aquesta fàbrica estava composta majoritàriament per dones de l'Ateneu Llibertari de Gràcia. Tot succeeix al voltant del popular barri de Gràcia: la fàbrica, els domicilis dels treballadors, l'Ateneu, el contenidor en què es va trobar l'arxivador, però encara falten els fils que uneixin bé aquesta història. La resta de companys del grup de Fran treballa en això. Van llegir les fitxes, les van fer públiques, van començar a buscar els descendents i a preparar una exposició. Encara no saben molt, però això només és el principi.

Corbera i Bertran era una fàbrica que s'havia establert al barri el 1929, al número 1 del carrer Romans, on ara hi ha un edifici d'habitatges de maó vist sense res en particular, vulgar, lleig, on l'únic que destaca és una farmàcia en el local que fa cantonada. El 1936, Catalunya posseïa el 80% de la indústria tèxtil de país i era un dels sectors més potents. La CNT tenia una forta i majoritària implantació de manera que, quan s'inicia la revolució social que succeeix paral·lela a la Guerra Civil, la CNT-FAI inicia un procés de col·lectivització de les indústries que té gran èxit en la dels teixits. Corbera i Bertran és un dels negocis que entren en aquesta dinàmica d'autogestió però ni Jaume Corbera ni José Bertran són expulsats de l'empresa, com demostren les seves fitxes a l'arxivador, encara que mantenen els seus treballs com a directius i guanyen un major salari que la resta de treballadors. "La historiografia diu que en les col·lectivitzacions anarquistes es van carregar als patrons i aquest carpesano demostra que no és així", diu Xavi Bou, del grup de l'Ateneu.

Però les coses no anaven bé en el sector tèxtil: la guerra impedia l'accés als mercats, els magatzems s'omplien d'estoc, va deixar d'arribar cotó per la via de la importació, la pujada salarial va elevar els costos i reduir la competitivitat. Xavi i els seus companys es van posar a investigar sobre la fàbrica, de la qual mai havien sentit parlar. Submergits en l'hemeroteca, van descobrir que era un negoci particularment actiu i que es destacaven per la seva solidaritat amb el front, enviant als milicians tant robes d'abric com diners a través del Socors Roig.

Els rostres d'algunes de les dones treballadores de la fàbrica Corbera i Bertran en 1938 Ateneu Llibertario de Gràcia

Al passar les pàgines amb totes aquestes fitxes, els va cridar l'atenció l'aclaparadora majoria de dones: són gairebé el 90% del total. L'arquitecte i urbanista José Luis Oyón també forma part del grup de l'Ateneu i, amb ell, estan estudiant què compten aquests papers, que història es pot extreure d'ells. "Les dones vivien molt a prop de la fàbrica perquè a més de treballar havien de tenir cura dels nens i fer les feines de casa. La dona estava condicionada a haver de treballar en un lloc proper. També veiem que treballen molts grups familiars, perquè porten a les filles i uns tiren d'altres", diu Bou. "A més de les fitxes dels empleats de la fàbrica, hi ha també les d'aquells que treballen a la seu on tenien les oficines, al número 21 del carrer Bruch, i aquí ja són majoritàriament homes i viuen més lluny del seu lloc de treball ", afegeix.

Si les famílies eren de barri, no hauria de ser molt difícil trobar a descendents. La història d'aquesta troballa va aparèixer en mitjans locals i el grup de memòria de l'Ateneu va fer el que va poder per captar l'atenció de qui pogués saber alguna cosa. Però només va aparèixer un familiar d'una de les treballadores. "És normal, la memòria femenina amb els cognoms desapareix al cap d'una generació", recorda.

La fàbrica va sobreviure a la guerra, a la postguerra, a la repressió, a la dictadura i a les crisis però no a la deslocalització. Fins i tot va superar el divorci, per dir-ho així, entre Corbera i Bertran en els anys 40. En la dècada dels 80 es va traslladar a Rubí i va tancar definitivament el 1990. Com va acabar aquest fitxer en un contenidor de l'Eixample de Barcelona i qui el tenia, és una cosa que encara no se sap. Xavi té la sospita que el podria haver guardat un interventor de la Generalitat, que era el que controlava l'empresa durant la col·lectivització. Quan acabin d'estudiar-ho i hagin realitzat l'exposició que planegen, donaran la carpeta a algun arxiu que el custodiï i quedi accessible per als historiadors de el futur, d'haver-los. "El major perill de la memòria no és que desapareguin les persones sinó que la gent es faci insensible a això", avisa.