LA RUTA 606

 

La carretera és coneguda com la Ruta 606. Per construir els seus 215 quilòmetres van caldre tres anys. Uneix la ciutat de Delaram amb la de Zaranj a la pobra província de Nimruz. És una província pobra, però l’única de l’Afganistan que fa frontera amb l’Iran i el Pakistan. Jordi Amat que per cert ha deixat la Vanguardia després d'onze anys per anar a el País, analitza en aquest article les claus de la importancia d'aquesta ruta no tan mítica com la 66 de Kerouac, però que explica algunes de les claus del que ha passat a Afganistan els últims anys, i perqué ha passat.

"A Zaranj, fronterera amb l’Iran, hi viuen unes 160.000 persones. S’ha convertit en un enclavament essencial del comerç entre l’Àsia Central i Meridional i l’Orient Mitjà. I, en paral·lel, ha intensificat la seva pròpia dinàmica econòmica. La legal i la informal. Un dels grans negocis han estat hotels controlats per contrabandistes on s’establien acords amb la gent que des de fa anys arriba a la ciutat amb l’esperança de deixar un país en guerra gairebé permanent. Una altra de les fonts de riquesa ha estat la gestió del tràfic de drogues i de combustible. Ciutat de frontera, recòndita i fonamental. Zaranj. A començaments d’aquest mes la primera capital de província que els ­talibans van conquerir quan el president Biden va anunciar la retirada de les tropes nord-americanes. Abans d’entrar a la ciutat, van pactar amb els antics governants perquè marxessin. Després van anar a la presó i van alliberar desenes de presos.

Abans d’arribar a Kabul els talibans ja controlaven l’autèntic botí: les rutes comercials transfrontereres

La Ruta 606 va començar a construir-se el 2005 i el 22 de gener del 2009 va ser lliurada pel país que havia liderat i pagat l’obra: l’Índia. El projecte va costar 152 milions de dòlars i durant la construcció els talibans van assassinar 135 treballadors. La gran majoria afganesos, però quatre eren membres de l’Indo-Tibetan Border Police i en un altre atemptat va morir un conductor de la Border Roads Organization –l’empresa índia responsable de la construcció–. En l’acte oficial de lliurament de la carretera es va recordar les víctimes. “El seu sacrifici enfortirà els fonaments de l’amistat entre l’Índia i l’Afganistan”, va afirmar aquell dia el ministre d’Exteriors indi, “aquell esperit ens motivarà per avançar en la nostra futura cooperació”. L’esmentada cooperació, que s’anava materialitzant en un programa d’inversió en l’Afganistan molt considerable (400 projectes inclosa la construcció del Parlament), pretenia reforçar vies de comerç. L’Índia consolidaria així alternatives al pas pel Pakistan. Un altre dels nòduls de la mateixa estratègia, logística i geopolítica al mateix temps, és el port de Chabahar, l’únic iranià amb accés directe al mar d’Aràbia. Per això es va pactar també la construcció d’una línia fèrria entre Chabahar i Zahedan, ciutat iraniana connectada per carretera amb Zaranj.

Però dos anys després del lliurament de la carretera, i després d’haver comès diversos atemptats matant població civil, els talibans van aconseguir tenir la Ruta 606 sota el seu control. Dominant aquesta i altres carreteres podrien desplegar ràpidament els seus guerrillers. I, en el cas de la província de Nimruz, beneficiar-se de la principal font de riquesa de la província. No és l’agricultura. Bona part del seu territori és desèrtic, i la presa planificada als setanta i acabada fa poc no ha possibilitat la transformació desitjada. La droga tampoc no és el sector econòmic més gran, encara que tradicionalment s’hi havia conreat opi i sembla que ara estan en funcionament gairebé 150 la­boratoris on es produeix metamfetamina per valor de més de 130 milions de dòlars.

Ho descobreixo a 'War gains. How the economic benefits of the conflict are distributed in Afghanistan and the implications for peace'. Forma part d’una sèrie d’estudis el propòsit dels quals ha estat facilitar informació de qualitat per a la presa de decisions encaminades a impulsar el desenvolupament del país. Després de mesos d’investigació, aquest estudi es va fer públic el 13 d’agost, és a dir, amb l’Estat a punt de col·lapsar-se. I en un article publicat dimecres a The New York Times, els seus autors –Smith i Mansfield– consignaven que abans d’arribar a Kabul els talibans controlaven ja l’autèntic botí del país: les rutes comercials transfrontereres. Com la 606. També ponts o senders. El trànsit per aquestes rutes és una font d’ingressos enorme.

Els talibans han reconquerit el seu domini amb terror tirànic que infonen entre la ciutadania i establint pactes sobre aquelles rutes. Així, expliquen els analistes, el paper d’Occident es residualitza. El país és clau per al comerç de la regió i els seus veïns voldran continuar fent negocis a la Ruta de la Seda. Viuen al Segle Xinès."