💬Sabadell era una ciutat prolífica en personatges singulars i característics -més o menys simpàtics- que les seves peripècies, o tan sols, la seva presència era tot un motiu de diversió pels altres veïns. En Marian Burguès a Sabadell del meu record explica les facècies del ferrer d’ofici anomenat el Rana. Com aquella que va protagonitzar en una ocasió en què es va agafar fort als barrots de la reixa d’una finestra, per cridar l’atenció dels vianants, tot exclamant a viva veu: “No sortiràs?, no sortiràs?, ben ve prou que sortiràs! Ja t’ho dic jo que sortiràs!”. En veure aquell rar comportament, la gent, estranyada i encuriosida, s’hi anava acostant. Una estona llarga va passar amb el Rana, allà arrapat, cridant i mantenint aquella actitud. “Ja ho crec que sortiràs!”, cridava. Els tafaners s’hi atansaven.

Quan el cercle que el rodejava va ser prou atapeït, amb ferma decisió, i tot aixecant la cama esquerra, en Rana va deixar anar una forta i sonora ventositat. Després, tot seguit, i sospirant, va exclamar: “Apa, doncs, ja ha sortit!”. Qui també aixecava la cama esquerra per deixar anar sonores flatulències era en Cacamalatar. De nom Lluís i cadiraire d’ofici, camacurt, però ample d’espatlles, anava pels carrers oferint-se per adobar cadires de boga amb el seu crit de “el cadiraireeee...! Home de poca instrucció, anava mal guarnit i utilitzava un llenguatge groller.

Quan les coses no li sortien prou bé s’exclamava sempre dient: “caca”. Aquesta paraula la repetia enfadat i sovint. Quan les coses no li anaven bé, tot era una caca. Però la caca més grossa de totes era pels militars. De manera que la seva expressió més eloqüent i exagerada i acompanyada d’una forta ventositat, mentre aixecava la cama esquerra era: “caca pels militars”. Aquesta frase repetida amb rapidesa i a dojo, amb el temps va esdevenir en “cacamalatar”, nom amb què el veïnat el va batejar per sempre.

Algú deia que li faltava un bull. Altres el tenien per un benaventurat. Albà Rosell el definia com un pobre home consumit per l’alcohol. El que sembla veritat és que en Cacamalatar havia estat una víctima de la Guerra de Cuba. Que allà va passar moltes penúries i li va quedar un record tan desastrós dels militars que els recordava amb sonores ventositats. Aquests dos exemples són una petita mostra, també, de la, diguem-ne, “afició escatològica” del nostre país, on el caganer del pessebre és una figura admirada i fer cagar el tió una celebració festiva. En Rana i en Cacamalatar foren dos personatges molt populars en el Sabadell de Marian Burguès i Albà Rosell, aquell de finals de segle XIX i principis del XX. També n’hi havia amb noms tan singulars com: Tambó, Curaporcs, Xarric, Milhomes, Pau lleganya, Xalapó, Solapes, Marduix, Mig senyor, Viralotxo, Xuma, Gandumbes, Tres-cents, Marrané, Solfa, Tres quartos, Sangoneres, Taral·lara, Peu fi, Nyega, Vamba, Mamà, Esquerdat, Xocolata, Sacs, Pansit, Bolero, Escapsat, Mistos, Sucarrat, Galupa,  Ploraire, Tatarra i d’altres com Manel de la pipa, Cap de fusta, Pau del cul, Tomàs de la feredat, Molar tirapits, Jaumet del flabiol, Tonet de la guitarra o Félix nunci. Molts d’aquests malnoms van gaudir de popularitat durant anys.

A mitjan segle XX també estava farcit de sabadellencs motejats amb més o menys gràcia. Amb la curiositat que hi havia noms repetits com: Noi Maco, Xato, Gravat, Gravadet, Guixa, Guixes, Vermell o Teies. Possiblement, encara que amb tants anys de diferència, es mantingués el mot o malnom de la família. Els anys cinquanta i seixanta a aquests noms s’hi podien afegir els de: el Quilili, Tirallarg, Paitrocs, Peñín policia, Pascual guàrdia urbà, Pisnarro, Mambo, Solsona, Bardissa, Bólits, Manco, Terrassa, Sacdeborra, Advocat dels pobres, Xato, Jacas, Toni melenes, Pasieguito, Fabulós o Roling.

Encara que de tots aquells personatges de l’època, el més conegut i notori era, sens dubte, el Sánchez. El popular Sánchez. Qui és que no recorda al Sánchez, famós i conegut arreu. Era molt habitual veure’l al vestíbul del Cine Campos proveït d’una safata que duia al davant del pit, amb una beta ample de vellut penjada al coll, venent caramels, bombons o tabac...., i regalesia tendre. Això era a mitjans dels cinquanta. El seu ofici era carameler, tot i que havia fet moltes altres feines com manobre i guardacotxes. Era un bon jan que mai s’enfadava amb ningú. Ni amb els que es reien d’ell.

El carameler Rafael Sánchez Moliné, popularment conegut com “el Sánchez”. 17 de gener de 1975 / CEDIDA (Pere Farran / AHS

En Rafel Sánchez Moliné, encara que nascut a Badalona, va esdevenir sabadellenc popular i cèlebre. Potser també un pèl víctima dels que se n’aprofitaven. Un dia de meitat dels seixanta, es va inaugurar una agència de viatges a la Rambla i va ser contractat per fer de mim, al davant d’aquella oficina, amb l’aposta que qui el fes riure guanyaria un viatge. Ningú ho va aconseguir. Ja de més gran, a l’ocàs de la seva vida, ja malalt, feia de mosso al pàrquing de cotxes al Castellet de Sant Quirze.

Hi ha fotos d’ell vestit de pagès català, de cosac o amb uniforme marcial. La present foto de pastor correspon a la Passada de Sant Antoni de l’any 1975. Mesos després, el 14 de juliol, va encaixar amb el príncep Juan Carlos en la inauguració de l’autopista Barcelona-Terrassa. Van ser dels darrers actes de la seva vida, va morir el mateix any 1975. - Jaume Barberà - diaridesabadell.com