-

Raül Garrigasait és un dels intel·lectuals més preclars, dels més incisius de moment, de l'estirp dels que aporten a la reflexió filosòfica i política, amb més intensitat i precisió, un bagatge que beu de l'estudi dels clàssics i que milita a favor de la claredat. A banda de l'obra publicada té també un bloc 'La casa en obres'. Aquest article de maig de l'any passat l'he tret d'allí.

TWITTER I PLATÓ

Amb la seva rapidesa de bala, amb la seva tirada als exabruptes i a la vanitat de voler tenir raó, amb aquella incitació constant a mirar de reüll el que fan o diuen els altres, ¿Twitter és un bon lloc per a un club de lectura? M’ho preguntava aquests dies, arran de la proposta que hem fet, des de La Casa dels Clàssics, de llegir-hi en comú El convit de Plató. I encara em venia una altra pregunta, ucrònica i estúpida si voleu: ¿Què en diria, el filòsof, de Twitter?

Hi ha un fet que situa Plató molt lluny i alhora d’alguna manera ens l’acosta: si nosaltres vivim la consolidació de l’univers digital, ell va viure la consolidació de la nova tècnica que era l’escriptura. I ningú no va reflexionar més que ell sobre les conseqüències del pas de l’oralitat a la lletra escrita. Es va fixar en la pèrdua de memòria que comportava, en el perill de valorar el saber extern de les lletres sense haver-lo comprès interiorment, en la impossibilitat de fer preguntes als llibres i obtenir-ne respostes. Hi havia una paradoxa al fons d’això: Plató criticava l’escriptura, però la feia servir per deixar enrere el vell saber oral de la poesia i promoure el nou coneixement filosòfic.

Les maneres com el pensador va manipular les lletres per obrir-se pas entre aquests perills són de les coses més innovadores i fascinants que han passat en la història de l’escriptura. A El convit posa en escena un deixeble apassionat de Plató, Apol·lodor, que explica, anys després, una història que havia sentit quan era un noi. És la història d’un banquet a casa del dramaturg tràgic Agató on es van fer discursos sobre l’amor. Reconstruint-los a partir del relat d’un altre deixeble de Sòcrates que es deia Aristodem, Apol·lodor pronuncia el discurs de Fedre, aprenent de filòsof; el de Pausànias, orador professional; el d’Erixímac, metge; el d’Aristòfanes, l’escriptor de comèdies; el d’Agató mateix, el de Sòcrates i el del polític Alcibíades. Apol·lodor explica hores de reflexions: un prodigi de memòria absolutament inversemblant. ¿Quina fiabilitat poden tenir aquestes paraules recordades tants anys després i a més transmeses a partir d’un tercer? Però això no és tot. El moment culminant de l’obra és el discurs de la sacerdotessa Diotima de Mantinea, recordat per Sòcrates. O sigui que les paraules que s’acosten més a la veritat són un record llunyà (que té Apol·lodor) d’un record (que té Aristodem) d’un record (que té Sòcrates) d’unes paraules d’una sacerdotessa nascuda a la terra remota i feréstega d’Arcàdia. No hi ha manera de posar més en dubte les pretensions d’objectivitat de l’escriptura. Si El convit fos una novel·la postmoderna, diríem que aquesta fabulació pretén qüestionar la noció mateixa de veritat. Però Plató no vol fer això: en les seves obres hi trobem la convicció que hi ha una veritat, una realitat que pot ser objecte de coneixement i que tothom té obscurament impresa a dins i pot fer l’esforç de recordar. Els diàlegs mostren la dificultat d’arribar-hi, però encenen el desig de treballar per acostar-s’hi.

Torno a Twitter. A la xarxa de microblogging també citem coses que han dit altres usuaris que al seu torn en citaven d’altres, etcètera. Quan citem, el nostre comentari apareix a sobre del text citat: és la posició ideal per declarar-se més intel·ligent, més irònic o més sensible que l’altre i llançar-lo al pou dels infrahumans. Però aquestes citacions funcionen d’una manera ben diferent que les de Plató, perquè la memòria no hi fa cap paper. Sempre tenim un accés immediat als signes que han escrit els altres. Sempre ens hi podem referir com a exemples de veritat o de falsedat, assenyalant-ne l’emissor amb un dit. Aquesta immediatesa, la sensació d’estar tan a prop de l’altre, és tota la gràcia de Twitter. Si el microblogging encomana una il·lusió de proximitat total, l’escriptura de Plató augmentava la distància per mostrar alhora el valor del saber i l’esforç que cal fer per accedir-hi. A Twitter el saber va molt barat, i en els diàlegs de Plató va molt car. Un Plató que fins i tot ha estat entrevistat, parlant de Matrix.

¿És un bon lloc per fer un club de lectura de Plató, Twitter? Sí, si és que fer xocar contraris pot resultar il·luminador. Plató es va servir de l’escriptura d’una manera magistral, però sempre va sostenir que les coses de veritat eren fora de les lletres escrites. Servim-nos de Twitter, doncs, perquè sabem que la veritat és en un altre lloc. - La casa en obres - Espai literari de Raül Garrigasait.