Hi ha dues formes de veure la vida. I d'explicar-la. Pots dir, per exemple, que Siona, una de les dues gossetes d'aquest pis preciós de Calafell, va estar set anys abandonada, va rebre dos perdigonades, va parir una ventrada rere una altra i gairebé es mor de fam (els veterinaris creuen que va perdre dents per desesperació, rosegant pedres). O pots dir que aquesta mare i una de les seves cries, Dama, han renascut i són feliços. Manoli Pulpillo i Armando García, de 61 i 62 anys, que van adoptar les gossetes al 2018, saben veure el costat bo de la vida. A Manoli, a la qual res no pot esborrar el somriure ni les ganes de ser feliç, ja li havien diagnosticat Alzheimer en aquells dies. Encara recorda la gran nevada de Barcelona de 1962. "La meva mare plorava perquè es feia tard i el meu pare no arribava de la feina". Algun dia Manoli no sabrà qui és ni qui ha estat.

Borges, autor d'un vers que dóna títol a una joia d'Héctor Abad Faciolince (L'oblit que serem), deia que llegim el diari per tenir motiu de conversa intranscendent al cafè de la tarda. Podria haver dit el mateix de la tele o la ràdio. Hi ha cops de geni, però, que deixen un pòsit indeleble, com va passar el dia 13 a RAC1, durant el programa Islàndia, d'Albert Om, protagonitzat per la Manoli.

L'enteresa i l'humor amb el qual aquesta dona afronta la malaltia van commoure a l'audiència. Va ser una lliçó magistral, que es pot escoltar aquí. La Vanguardia, amb ganes de més, ha anat a veure-la a seu pis de Calafell, on ella i el seu marit s'han mudat "a la recerca de pau i qualitat de vida". Un aclariment: parlarem de Manoli Pulpillo, sí, però encara que no ho citem estem parlant també d'Armando García.

Una vida units. Es van conèixer d'adolescents i fins avui. A la foto que presideix el menjador se'ls veu el dia del seu casament, fa 40 anys. Guapíssims, radiants, una promesa d'alegria. A més del que sempre va ser, Armando és avui el seu suport per a tot. Hi ha les filles, per descomptat, Maribel i Sonia. La família (Ani, Sulpi, Marisol, Carlos...). I amigues que són pràcticament germanes, com la Montse. Però Armando és el seu bastó.

A Manoli l'aterra pensar que un dia no reconeixerà ningú, ni tan sols a ell. De vegades es desperta de nit i una suor freda li recorre l'esquena, però en lloc d'entristir-se per tot el que perdrà s'alegra per tot el que ha tingut. I que té, perquè va a lluitar fins a l'últim minut. Serà una baralla desigual i el resultat ja se sap per endavant, "però vaig a gaudir fins a l'últim segon de la meva vida conscient".

I després? "Després no tornaré a patir i no vull que patiu per mi". Víctor Amela diria que Manoli té una "riure cascabelero", un riure lluminos que no l'abandona mai, encara Armando, sempre en segon pla, fa esforços sobrehumans per no plorar mentre ella riu. Manoli té la malaltia, ell l'arrossega. Els hem demanat deu regles d'or (el decàleg d'aquesta pàgina) per saber com encarar l'alzheimer.

Sortim al carrer per fer unes fotos a la platja i Dama, que és molt melodramàtica i no vol quedar-se a casa sense els seus amos humans, treu el cap a la balconada i adopta el paper de ploranera. Manoli dóna llavors el consell onzè: "No mireu enrere". Això mateix fa ella. Maribel, la filla gran, que ha sortit al pare i és com un torrent plàcid, amb aigües manses i que acaronen, la va telefonar amb la veu trencada quan la va escoltar a la ràdio. Sònia, la petita, que ha sortit a la mare i és com un torrent tumultuós, una voràgine d'aigües irrefrenables, no l'ha trucat encara. "Sé que no ho fa perquè es posarà a plorar i no vol mostrar debilitat davant meu. Dilluns, ella i el seu pare m'acompanyaran el metge. Llavors parlarem". I si diumenge Manoli es vesteix per anar a la consulta, hi tindràs Armando, que li dirà: "No és avui. És demà, cel".

Té un arsenal de trucs per burlar la malaltia. Li han ensenyat a cercar sinònims. Si no es recorda de la paraula que vol dir, utilitza una altra semblant. Ha canviat la cuina de gas per una de vitroceràmica, amb menys perill. Ja no condimenta els plats fins que arriben a la taula per evitar posar tres o quatre vegades sal i pebre. I utilitza temporitzadors per recordar que té alguna cosa en marxa. Tota una lliçó la de Manoli, una lliçó de vida. - lavanguardia.com