Sí, és un privilegi poder contribuir a la normalitat dels matins que engeguen, i que ens donen aquella confortable sensació de seguretat perquè no fallen mai. A mesura que un es fa gran va entenent que la normalitat és filla del compromís i és aleshores que la normalitat de cada dia esdevé tan extraordinària i tan valuosa que resulta emocionant.
Després, esclar, hi ha el viatge interior. L’Espinàs diu que allò que l’ha mantingut viu més de noranta anys ha estat la necessitat de tenir una idea cada dia, almenys una, i haver-la d’expressar en forma d’article. Un article és una competició amb un mateix per triar una idea, trobar l’angle per enfocar-la, treballar el to a base d’adjectius i verbs, descartar efectismes però buscar l’efecte, aconseguir el ritme a base de punts i comes, i rebuscar en el rebost intel·lectual que un hagi pogut acumular per estar segur que ets tu qui escrius i no pas el robot de frases prefabricades o el ressò d’una consigna ideològica. I després és la gran competició amb tots els altres articulistes del món, començant pels del teu mateix diari, sabent que hi ha dies que pagaries per escriure aquella frase brillant que algú altre ha publicat sense que es noti l’esforç que ell també ha hagut de fer. A l’ARA estem celebrant onze anys i els en donem les gràcies.
De l'Espinàs fa temps que no en sabem res, clar que té 94 anys i fa temps que viu en un temps afegit, com ell mateix va escriure. L'Espinàs va publicar un article diari primer a l'AVUI i després a el Periódico durant gairebé 70 anys. Malauradament sabem el dia en que tornarem a saber d'ell, i serà un dia molt trist.
Em produeixen més admiracio els que escriuen cada dia, com tu mateix, sense objectius professionals, no entenc que la cosa admiri tant
Dona, no és tant freqüent, en el fons L'Antoni Bassas, com l'Espinàs, o com jo, som gent d'antes. Jo no sé si ssria capaç d'escriure un article cada dia si al darrere hi haguessin incentius económics, tens una pressió afegida que et pot bloquejar, en canvi ara, és al contrari, m'haig de retenir atès en publicaria dos o tres cada dia, potser perquè escric amb la mentalitat de que es un diari general que s'actualitza sovint. Pero la gent no entra al bloc sinó directamente a l'ùltim escrit.
Me gusta Espinàs. Me gusta como escribes, aunque no necesariamente tenga que estar de acuerdo en todo.
Me gustan cada vez menos blocs, y son los que tengo marcados a mi derecha. Y cada vez, aprovechando mi situación convaleciente, miro más a quíen respondo, como respondo y que temas ya no respondo.
Como decía Blas de Otero: a mis 69 años ...!leches!
Salut
El mèrit de l'Espinàs és que durant tots aquests anys ha parlat des del seu petit observatori de les coses quotidianes, de les petites coses de la vida, que ell ha sabut fer grans.
PD
Los que tengo marcados a mi derecha, de blocs, son los que leo porque me enseñan algo. No miro muchos más.
Y ya empiezo a contestar cada vez menos.
Salut
No lo veo tan difícil, somos de rutina y previsibles. Lo sería si algún día dijera algo que no esperas de Bassas, por ejemplo,¡je, sería estupendo!.Pero no es así.
Mi mujer y yo, en la mesa camilla, jugamos a adelantarnos a lo que va a decir, cada periodista, político, tertulianos en la tele y es divertidísimo.
Imitar la voz de personajes como Ayuso,Junqueras,Antonio Maestre(de la sexta),Arrimadas...Lo pasamos en grande.
El colmo, es cuando en planta baixa de tv3,el periodista pregunta sobre maltratos, machismos y esas cosas, a invitados. No se salen del guion:bla,bla,bla.....
Es que esta tropa es muy previsible, sabes como dices de antemano lo que van a decir en cada momento, el único que a veces me sorprende es Casado, como no tiene asesor es capaz de sorprender, y encima el muchacho es muy ignorante.
UN trabajo bien hecho siempre ayuda a seguir trabajando, supongo, porque en parte se deja de ver como un trabajo y más como "un estilo de vida".
Un saludo
El secreto, al menos de Espinàs, es que el no lo tomaba como un trabajo.