EL MALSON DE MONZÓ

Com diria Clark Gable: Francament, el passaport Covid m'importa un rave. I és que crec que els de la Generalitat de Bongònia, no comptàven que el TSJC els deixaria aplicar la normativa del certificat  Covid, i la ciutadanía pensaba més o menys el mateix. Vol dir que la imprevisió va ser a ambdues bandes, i ha agafat a uns i altres amb els pìxats al ventre. De fet, hi havia gent que se l'havia baixat feia temps, per si havien d'anar a l'estranger. Que la restauració, sobretot bars i baretos passarien del transsumpte de l'assumpte era previsible, no així a restaurants que almenys en alguns que vaig investigar ahir, tots ells el demanàven, amb una certa permisivitat, lògica, donada la premura del temps.

Monzó te un deliciós text a la Vanguardia d'hui, producte de la seva propia experiència amb el passaport Covid. Per cert, se suposava que amb la pandèmia haviem d'aprendre, però no deien que, car veig que segueixen les autoritats sanitaries comentent els mateixos errors del principi de la pandemia. Deien ahir a Rac1 que la variant sudafricana Òmicron, dificilment arribaria fins aqui car teniem pocs tractes amb aquell país. ahir mateix ja en teniem dos casos a Israel i Bélgica, mentre els psicópates de la borsa desvariexaven com de costum amb un cas que té tota la fila de ser un mer foc d'encenalls.

EL PASSAPORT - Quim Monzó

El passaport Primer dia que s’ha d’ensenyar el certificat covid per poder entrar a bars i restaurants. Sona el despertador, em llevo, em dutxo, em vesteixo i surto de casa amb el meu al damunt. En dos formats: en paper a la butxaca i en PDF al mòbil. (A l’agost, per entrar a un restaurant de Perpinyà me’l van demanar, just a la porta del local i, com que van veure que estava en regla, em van deixar accedir-hi sense problemes.) Doncs ara, exactament el mateix a Barcelona.

Quan entro al bar on esmorzo habitualment, el mostro i el que n’obtinc és una riota generalitzada. Els que són a les taules –ens coneixem de cada dia– fan befa del meu gest. L’amo del local me’l dona per bo perquè no sap quina és l’aplicació necessària per verificar-lo. Li dic que és un photoshop i que, de fet, el QR que li mostro l’he falsificat. És mentida, però ni així reacciona.

Ningú no sembla interessat a verificar el certificat covid.

La gent entra, demana el que li ve de gust, s’hi està una estona, encabat paga i finalment se’n va. Ningú no ensenya certificat de cap mena.

Llavors arriben els mossos d’esquadra. Avui són només tres, però generalment en són sis. Crec que són de la comissaria de la plaça Espanya, que des de fa unes setmanes s’han fet habituals del local. Acostumen a demanar truita de patates. Els ensenyo el certificat covid:

–Vale, vale.

Però no semblen interessats a verificar-lo. Suposo que no és part de la seva feina. ­Tampoc ells n’ensenyen el seu. S’asseuen a la taula del fons, demanen truites i es posen a parlar de les seves coses. Va entrant gent i més gent i el protocol suposadament es­tipulat continua absent. Faig un cafè, pago i me’n vaig al bar que tinc un carrer més enllà; tampoc no el demanen. Volto durant el matí i a tots els bars i restaurants la situació és la mateixa: conya generalitzada. Començo a pensar que això del passaport covid ha estat un somni que he tingut aquesta nit. 

Un somni, o un malson, Quim.