Davant el recent fenomen de la gran dimissió als Estats Units e Itàlia, de la que en parlava a començaments de novembre, on milions de persones abandonen la seva feina, en certa manera per les circumstancies particulars de la llarga pandèmia, es podria preguntar pel que converteix una suma de decisions personals en contagi i fenomen col·lectiu. S'ajunten el cansament produït per la feina precària, amb l'afartament de percebre viure una vida fosca i rutinaria, unes feines que despersonalitzen els treballadors. La precarietat, no només econòmica sinó també vital, ve de la mà de l'autoexplotació, i sovint és una explotació camuflada. Hi ha qui afirma que només sent haver estat un subjecte lliure algun dissabte,(mai un diumenge) o que dedica les vacances a treballar, ja que és la seva única oportunitat de concentració. Qui no ha pensat en més d'una vegada “ho deixo”? La conjuntura esdevinguda als Estats Units a la pandèmia ha afavorit el gran contagi de materialitzar aquesta proclama.

A Espanya les dades no semblen anar en la mateixa línia, encara que el malestar és present aquí i allà, i les protestes dels treballadors augmenten dia a dia. Perquè quan una persona dimiteix i abandona una feina que considera opressiva no mobilitza més enllà de la seva dignitat i posicionament, però té la força simbòlica de generar una pregunta al del seu costat. El contagi social també es dóna com a forma de mobilització i canvi. Fixeu-vos que davant de determinada pressió laboral hi ha un punt entre la submissió i la rebel·lia. I un lloc intermedi és el cansament, l'esgotament davant d'una vida d'hores extres i concatenació de feines que obliga molts a anar dopats mentre duri la pressió, que no tothom és capaç de suportar.

Fins ara, l'equilibri entre empleats i ocupadors estava del costat de qui contracta perquè sempre hi havia una massa de precaris esperant si els que tenien feina hi renunciaven. Però si uns i els altres abandonen, deixen de ser molts sols per de sobte fer-se un col·lectiu, i aquí la situació canvia. No és estrany que alguns economistes parlin d'una reformulació del capitalisme. I que això comenci al regne del capitalisme més ferotge, allà on la debilitat dels sindicats deixen desprotegits els treballadors.

Rebel·lar-se davant de la inèrcia capitalista que reforça el treballador com algú productiu i no pensatiu obliga a pensar-se com un “pensar-nos”, no què em fa singular, sinó què m'iguala als altres. Aquest fenomen nord-americà il·lustra un contagi i un cansament que, curiosament, no havia estat llegit per la màquina capitalista que, recolzant-se en lògiques algorítmiques, presumeix de predir comportaments massius. No van advertir que aquestes lògiques es recolzen en el passat i que la pandèmia ha generat un escenari nou, un moviment nou que hauria de ser usat per replantejar altres formes de viure i de treballar. I és possible.