ANÉANTIR

Francesc Puigcarbó 23.2.22

El principal fenomen de la rentrée literària hivernal ha estat Anéantir, vuitena novel·la de Michel Houellebecq, l’escriptor francès més llegit a l’estranger. El llibre se situa al 2027, concretament a la campanya electoral de les presidencials posteriors a un hipotètic segon mandat de Macron. El personatge central és l’assistent del ministre d’Economia, a través del qual l’autor analitza el tema central de la seva obra: la decadència del món occidental.

La França del 2027 que projecta Houellebecq és un país que ha reeixit a reindustrialitzar-se, mitjançant el proteccionisme, però on la robotització ha provocat un alt atur i un desencantament generalitzat. La principal amenaça global no és cap coronavirus, sinó els ciberatacs, exemplificats en les accions terroristes d’una organització que s’inspira en la filosofia antitecnològica de Ted Kaczynski (Unabomber) i el ludisme. Aquest pronòstic coincideix, certament, amb el Baròmetre de Riscos d’Allianz, en què 2.650 experts de tot el món han identificat les amenaces cibernètiques com el principal risc empresarial.

D’altra banda, la novel·la és molt crítica amb la superioritat moral de l’esquerra que, controlada per una elit parisenca privilegiada, s’ha apoderat del discurs mediàtic dominant, fet que ha conduït a una societat d’una “normativitat quasi feixista, que, a poc a poc, ha infectat cada petit racó de la vida quotidiana”. Una esquerra que, com escriu Miquel Puig a Els Salaris de la Ira, es troba “paralitzada intel·lectualment pels dilemes que planteja la immigració”.

La regió que Houellebecq imagina més afectada per l’atur és el Nord-Pas de Calais, esdevinguda famosa a partir del film Benvinguts al nord, de Dany Boon. Curiosament, un dels meus millors amics és ch’ti i, en parlar-li del llibre, m’ha explicat que votarà Zemmour a l’abril. De fet, les enquestes donen a Zemmour i Le Pen més del 30% dels vots. Una realitat complexa i de la qual hauríem d’aprendre.

Més enllà de la política i els vaticinis provocadors, Anéantir també tracta de l’acceptació de la mateixa finitud en el context del postcristianisme. Potser és, paradoxalment, l’obra més esperançadora de Houellebecq i un homenatge a les persones anònimes que se sacrifiquen no per grans ideologies, sinó per ajudar els seus éssers estimats. Potser aquesta és, precisament, l’última gran ideologia del segle XXI.

Publica un comentari a l'entrada

6 Comentaris

Tot Barcelona23 de febrer, 2022
No se adonde vamos. Las clases más bajas votan extrema derecha.
La diferencia entre el que cobra más y el que menos en la misma empresa es abismal. En consecuencia la clase media desaparece, la baja, aumenta y la alta ya es élite.
Las máquinas hacen el trabajo del hombre, pero no cotizan.
Y las nuevas generaciones vivirán peor que la mía.
No es normal.
Salut
ResponElimina
Respostes
Tot Barcelona23 de febrer, 2022
Leí que en 1955, a la creación de Dysneilandia en California, el director cobraba 28 veces más que el último que cobraba en el parque de atracciones.

Hoy la diferencia entre el director y el último que cobra es de 1.400 (aproximadamente) veces más.

Una locura que pasa en muchísimas empresas globalizadas, y que hace que la desaparición de la clase media sea una realidad.
Un abrazo
ResponElimina
Respostes
Júlia23 de febrer, 2022
No entenc l'èxit d'aquest autor qui, més enllà de la seva ideologia, tema en el qual no vull entrar, no m'agrada gens, literàriament parlant. A França és que ho promocionen tot.
ResponElimina
Respostes