No hem estat mai capaços d'oferir feina a tots els ciutadans que volen treballar a Espanya i mai no hem estat capaços de proporcionar una feina digna a tots els que treballen. Aquest és el nucli real dels nostres problemes laborals, que no es resol canviant la legislació sinó l'aparell productiu del nostre país. Necessitem més empreses, millors empreses i empreses més grans. Mantenir, durant quatre dècades, una atur que duplica la mitjana europea és la prova del primer, com el fet que el 48% dels assalariats viuen una situació de precarietat, segons l'Institut d'Economia Internacional de la Universitat d'Alacant ha mesurat, en col·laboració amb CCOO mitjançant set indicadors i tres dimensions, és una prova evident del segon. Per exemple: gairebé la meitat dels 300 milions d'hores extraordinàries que es comptabilitzen a l'any no són retribuïdes per l'empresari.

El nostre aparell productiu, públic i privat, és escàs per a la població que tenim i conté una part substancial del mateix altament ineficaç. Juntament amb empreses globals que competeixen amb avantatge als mercats internacionals, en subsisteixen d'altres que només són rendibles trampejant les normes i precaritzant els treballadors. Aquest últim teixit empresarial mal format i poc preparat forma part del 37% d'empreses espanyoles que, segons el DESI (indicador europeu de digitalització) té un nivell d'intensitat digital "molt bàsic" i d'aquest 85% de pimes espanyoles que, segons COTEC, no desenvolupa cap activitat d'R+D+i. Recordem que, si la renda per càpita espanyola està a escassos nou punts de la mitjana europea, la nostra inversió en R+D per càpita no arriba ni a la meitat.

Dues dades més abonen la tesi: el 98% de les nostres empreses tenen menys de 50 treballadors i donen feina al 42% dels ocupats. I un 21% són microempreses (menys de deu). Això vol dir que més de dos milions de treballadors, no tenen òrgans de representació col·lectiva a les seves empreses i uns quants milions més, encara que trien delegats sindicals, no tenen reconegut l'existència d'un comitè d'empresa, cosa que, sens dubte, incrementa la discrecionalitat del poder de l'amo. Segona dada, coneguda però oblidada: amb la mateixa normativa a tot el territori, a Espanya hi ha una àmplia disparitat de situacions laborals que va des d'una taxa d'ocupació del 56,7% en una Comunitat, al 44,5% en una altra. O en una taxa d'atur màxima del 20% a una zona i una mínima del 9% a una altra.

No estem doncs davant un problema al mercat de treball originat per la nostra legislació laboral, ni que pugui trobar solució per molt que la reformem. Estem davant d'un dels més clars i greus problemes estructurals de la nostra economia que afecta el conjunt de la vida social. I afegeixo tres dades més, conegudes, però que desapareixen d'un debat polític massa mediatitzat i superficial. Primera dada, el 40% dels més de tres milions d'aturats que tenim, no percep cap mena de prestació. Segon, encara que hem acabat el 2021 amb el mateix nombre d'ocupats que teníem al rècord del 2007 (més de vint milions), tenim ara dos milions més d'inactius i aturats que aleshores. Tercer, per aconseguir 840.000 ocupats nets més, el 2021 ha calgut fer 18 milions i mig de contractes inicials, prova de la rotació i inseguretat en què viu una part important dels nostres treballadors.

A Espanya hi ha donades d'alta a la Seguretat Social més d'un milió tres-centes mil empreses. D'aquestes, aquelles que es consideren mitjanes (més de 50 treballadors) i grans (més de 250 treballadors) sumen unes 30.000 i donen feina a una mica més de la meitat dels assalariats. Més enllà d'aquestes empreses, més enllà de les empreses gasela de ràpid creixement, de les start-ups, dels unicorns… hi ha una amplada mar de petites i mitjanes empreses, no totes prou professionalitzades, digitalitzades, ni amb una governança moderna, ni una sòlida estructura de finançament, ni que assumeixi la innovació, la lluita contra el canvi climàtic o tinguin una gestió de personal a l'alçada. Aquí, més a l'economia totalment o parcialment submergida, és on podem trobar aquest volum d'empreses deficients, massa voluminosa, que estira cap avall del creixement de la productivitat i del benestar de tots.

S'ha dit que som un país amb masses males empreses, encara que amb molt bons negocis. La nostra baixa productivitat diferencial podria trobar la seva explicació aquí, juntament amb el fet que en els darrers anys el sector serveis, intensiu en mà d'obra no gaire qualificada, és el que està experimentant un creixement més gran. Seguir mirant cap a una altra banda, intentant amagar aquesta realitat, visible dia a dia conforme la inspecció de treball o de la hisenda mostra que són casos menys aïllats del que creiem, sota un discurs enèrgic d'emprenedoria i creació d'ocupació, en abstracte, no és res positiu per a Espanya. Tenim un capitalisme dual, amb un nucli d'empreses modernes, competitives, globalitzades, un turbocapitalisme amb un comportament nòmada pel món i, a l'altre extrem, el cutrecapitalisme, un grup important d'empreses i treballadors empenta clara per posar-los a l'alçada dels temps. Si és possible. Per fer-nos una idea de la magnitud del que parlo: suposem que circumscrivim els problemes a només una quarta part del teixit empresarial i de la població activa. Hauríem de pensar que gairebé sis milions de treballadors (incloent-hi els aturats) i unes 325.000 pimes tenen un acompliment i unes qualificacions molt per sota del requerit avui. Que no es corregirà sol. Que utilitza la nyap i la il·legalitat per mantenir-se a la superfície, si cal. I que actua com una rèmora sobre el conjunt del país, convertint l'assumpte, doncs, en una qüestió de política pública.

No parlo, per tant, d'aquestes 20.000 empreses que tanquen o entren en fallida de mitjana anual (el 2021 va ser dolent), davant de les 92.000 que es creen anualment. Ni parlo del clàssic debat entre públic i privat. Ni tan sols parlo d'aquell "capitalisme d'amiguets" que es va posar de moda fa uns quants anys. Parlo que, si volem incrementar la nostra productivitat, la renda per càpita i el benestar ciutadà, hauríem d'anar on és el principal obstacle: aquest 25% de cutrecapitalisme que arrosseguem des de fa dècades, com a herència d'un passat murri i castís, un temps del que inventin ells, i que millor ens entestem a deixar enrere. Això també és una política d'Estat. - Jordi Sevilla - elperiòdico.com