LA SOCIETAT VIGILADA

George Orwell, a la seva novel·la 1984, va imaginar una societat vigilada per una mena de Gran Germà que dominava accions, decisions i pensaments. L'obra era una crítica als totalitarismes de l'epoca i al seu control absolut de les llibertats. Avui, en un període d'aparent llibertat conquerida per les nostres societats, vivim a mercè d'un altre tipus de control, de forma voluntària i gairebé sense adonar-nos-en. Cada vegada que encenem el nostre telèfon mòbil, cada cop que fem una compra per internet, busquem un lloc on marxar de vacances o contractem una assegurança, estem cedint voluntàriament dades. I, cada dia, mostrem a les xarxes socials la nostra vida i la de la nostra família, els nostres gustos, les nostres aficions i fins i tot els nostres pensaments i preferències. Sabem que es fa amb tota aquesta informació que nosaltres mateixos oferim? Coneixen el que consumim, on viatgem, els nostres gustos, afinitats o preferències polítiques? Qui controla qui ens controla?

Uns anys més tard, va advertir-nos Andy Warhol: "En el futur tothom serà famós durant quinze minuts. Tothom hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria". Sovint hi ha dubtes quant el temps, que si cinc minuts, que si un quart d'hora, però sempre que s'esmenta aquesta frase, s'omet dir "Imbecil.. Possiblement perquè n’estem envoltats, de fet la societat en si, és imbècil, des del més modest i humil dels ciutadans, fins als governants, que solen fregar també la paranoia a banda d'una indolència mental congènita. 

Els fets de l'onze de setembre als Estats Units varen acabar amb la poca llibertat de la que gaudíem per instal·lar-nos en un estat anti democràtic, policial, on el ciutadà que suposadament l'Estat diu voler protegir, embolcallant-lo de normes restrictives i estúpides (sempre pel seu bé) està indefens davant d'aquesta maquinària. Maquinaria que en qualsevol dels casos considera aquest ciutadà com a sospitós i culpable, sense presumpció d'innocència. Un Estat incapaç de solucionar els problemes d'aquests ciutadans que es limita a dictar normes i més normes restrictives en forma de lleis a qual més estúpida i inútil.

És l'Estat que et renya si fumes mentre et ven el tabac, si estàs gras o prim, si penses, si vas a més de vuitanta per hora, si no separes la brossa adequadament abans de baixar-la a una hora determinada, etc etc, Si fas el que sigui que estigui fora de les normes estúpides, establertes per estúpids. És l'Estat de la esquizofrènia paranoica, de la indolència mental, on hi ha individus que són Ministres que tots sabem no poden ser més que Ministres del no res. Hi és clar que si, són el més clar representant de totes les no virtuts que acabo d'esmentar, la indolència i imbecil·litat en estat pur. La màxima consecució de la estupidització de la espècie humana, tot i que haig de reconèixer que tenen molts i qualificats competidors. I aixó succeeix perquè hem deixat que el papa Estat controlés les nostres vides fins a límits esquizofrènics, ens tracten com a criatures, ens vigilen com a criatures i ens castiguen com a criatures, i és curiós que a les criatures gairebé no les podem ni castigar. L'abandó i adocenament com a ciutadans ens ha dut fins aquí, i ara no hi ha manera de sortir-se'n d'aquest atzucac, de desempallegar-nos d'aquesta rèmora i recuperar les llibertats perdudes.

He començat amb Orwell i vull acabar amb ell. Quan Winston després de quaranta anys de lluita, com nosaltres es rendeix...

"La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre presoners, botins, matances, però la cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se-li amb una ampolla de ginebra. Winston, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni s'hi va fixar, que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, l'hi havien perdonat tot i tenia l'ànima blanca com la neu. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un guardia armat darrere seu. La bala tant de temps esperada li entrava pel cervell. Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. Li havia costat quaranta anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrera el bigoti fosc. Quin malentés tan cruel i innecessari!. Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victoria sobre ell mateix. Estimava el Gran Germà"