¿Mama, vols fer el favor de seure? Que tiri la primera pedra qui no hagi dit aquesta frase en una reunió familiar o una visita, el Nadal passat o l'últim diumenge. Mare, si us plau, de debò, seu, ja ho faig jo. Però la mare no para, perquè sempre hi ha una tasca pendent  a fer, i si no n'hi ha, s'inventa: sempre és possible netejar els vidres que ja estan nets, despenjar les cortines per rentar-les o treu-re una pols inexistent.
A la mare o a la dona, no li fas mai res bé, per això ho acaba fent ella, no treus la pols com pertoca, no saps escombrar, ni fregar, ni pensar-ho de trafegar per la cuina, deixa-ho, ja ho faré jo, es sempre la resposta.
La iaia Maria, per a l'avi Lluís era 'la burra'. Guaita la burra, no para mai asseguda a la taula, mentre ell no habia tret mai ni un plat de la taula, i, com seia asseguda a la punta de la cadira un dia de nadal fins i tot va caure al terra. Compte, però que ser una iaia Maria, en molts casos és una actitud personal, potser per molts anys de comportarse així, de considerar que no acceptar que aquest aquest és el seu rol, quan a les dones no sel's hi havia dit o no se les havia deixa't rebelar-se.
Fins que l'avi Lluís no aixecaba el porró per fer el traguet, ningú el podia agafar; d'acord que eren altres temps i uns altres homenots, però no ens enganyem que els homes tampoc hem canviat tant, diguessim que hem polit les formes pero no el fons, que aixiqui la mà aquell que no hagi deixa't anat displicent un: dona tenia que ser!
En el cas de la mare, la vaga laboral amb el risc que comporta, és raonable dur-la a terme, però la difícil és l'altra. Potser perquè això que s'entén normalment per "treball" pot aturar-se, però la vida no: aquesta altra vaga és necessària, precisament, pels propis motius que mostra. La producció laboral es pot interrompre, però els nens no deixen de tenir les seves necesitats d'atenció, la gent gran no deixen de fer i tenir les seves necessitats. I tota la resta de la llar també.
Hi ha un gran enemic d'aquesta manifestació del dia de la dona, més fort que qualsevol patronal, més intimidatori que tot: la culpa. La sensació de traïr tota una manera de comportar-se ancestral que no per injusta, no deixa de ser assumida o considerada no ja normal, sinó quasi obligatoria, com a part del rol que li toca a cadascú, les dones a treballar fora i a casa, i els homes - frase horrible - a ajudar, a donar un cop de mà.
Aquesta manifestació d'ahir no és per les mares, tal com les entenem o he descrit, o així m'ho sembla, no voldria que se'm mal interpretés, és per les dones, siguin mares o no. Fins al 8 de març de 2023, on molt em temo s'hauran de continuar reclamant les mateixes reivindicacions que enguany i anys anteriors. Com diria Jordi Pujol: aquí estem encallats.