L'arrencada de l’hivern del descontentament britànic del 1978-1979 va ser la resposta, apòcrifament atribuïda al laborista James Callaghan, a la pregunta sobre com afrontaria la caòtica situació que vivia el país. Un sensacionalista diari londinenc la va resumir en un famós titular ( “Crisi?, quina crisi?”) que, per bé que pertanyia a un disc de Supertrump (1975), va fer fortuna perquè resumia el distanciament del govern de les preocupacions del carrer. Una cosa semblant passa avui aquí.

Esperem que es recondueixi la situació. Però els signes no són encoratjadors: en cas d’estar amoïnats per la pèrdua de poder adquisitiu, hem passat a angoixar-nos per l’impacte de les alces de preus en empreses siderúrgiques, de materials de construcció o del tèxtil, obligades a tancar, temporalment o de manera definitiva, parts de la seva activitat. I ara aquesta tensió sobre els costos s’ha traslladat a sectors productius molt més pròxims als ciutadans: transport per carretera o producció agrícola, càrnia o pesquera. En tots aquests sectors, el que es percep espanta: s’amarra la flota de fondària per no incórrer en pèrdues; els transportistes de mida petita, i ara també empreses de més envergadura, paren pels mateixos motius. I els empresaris agrícoles i ramaders s’enfronten a una tempesta perfecta: no només són les alces de l’energia, sinó que els augments en el cost de molts dels seus inputs (de cereals a soja, de pinsos a fertilitzants o altres productes) comprimeixen tan substancialment els seus marges que emergeix el fantasma del tancament d’explotacions. En l’àmbit carni aquesta crisi recorda la dels primers anys setanta, quan la sobtada caiguda de les exportacions de seitó del Perú (llavors, pinso essencial per a la ramaderia) i les brutals alces de productes substitutius (blat de moro o soja, per exemple), totes pròximes al 400%, van comportar substancials reduccions de la cabanya ramadera.

Es comença a visualitzar el canal que transita de la inflació a la recessió: disminució de la demanda interna (per pèrdua de poder adquisitiu) i de l’oferta (per alça de costos que expulsen a empreses poc competitives, i que obliga les que resisteixen a reduir la seva producció). Als anys setanta i vuitanta la intensitat i durada del xoc energètic i del d’altres matèries primeres va mantenir la inflació molt elevada i va afectar greument la capacitat competitiva: el que llavors es va denominar stangflation.

Avui encara no estem en una situació semblant. Però si els governs, central i autonòmics, no dissenyen una política de rendes pactada que redistribueixi els costos d’aquesta crisi, temo l’onada de descontentament que s’apunta: perquè emergeix quan hauríem de redefinir el model energètic i productiu i reduir deute públic. Els deures que ha d’afrontar el país necessiten, més enllà del 2022, tota la concertació possible. - Josep Oliver Alonso - lavanguardia.com