Als animals tampoc no els agraden les guerres. Plàcid Garcia-Planas va escriure a la vanguardia sobre els míssils russos que van caure al zoo de Mikolaiv, entre voltors i panteres. Encara que cap dels quatre míssils no va arribar a explotar, l’ensurt devia ser notable. Al zoològic de Kíiv les coses no sembla que siguin gaire diferents. Hi va haver explosions en edificis molt pròxims i l’espetegadissa eixordadora de les metralladores arribava en alguns moments a ser incessant. A molts dels quatre mil animals els van diag­nosticar un quadre d’estrès greu. Per la seva seguretat, alguns dels exemplars van ser traslladats a galeries subterrà­nies, i a d’altres (els elefants!) va caldre subministrar-los sedants. No amb totes les espècies es van adoptar les mateixes mesures. Als cérvols, per exemple, els van deixar anar en un bosc perquè refessin la seva vida en llibertat (i, mentrestant, els dos exemplars de llop vermell van aprofitar l’esvalot per escapar-se i encara els busquen). Altres parcs zoològics propers a la zona de conflicte han optat per evacuar els seus residents a llocs més tranquils: diverses feres ucraïneses han trobat refugi en zoos de Polònia i, després d’un llarg i accidentat viatge, almenys quatre lleons han acabat sent acollits en un centre de rescat de fauna de la localitat alacantina de Villena. A la pel·lícula "doce monos" l'exèrcit dels dotze simis que és de fet una organització liderada per per Goines (Brad Pitt), que lluita pels drets dels animals, alliberen a tots els animals del zoo.
No tinc clar el per què de la mala reputació actual dels zoològics, que, almenys per a la meva generació, estan en l’origen d’una educació inspirada en valors com l'amor a la natura i el respecte al món animal, com els documentals de Félix Rodríguez de la Fuente, que ens ensenyaven a apreciar espècies animals tradicionalment estigmatitzades pels contes infantils. Al zoo ens hi duien no perquè ens agradaven els animals sinó perquè ens agradessin. En aquelles visites al zoo hi havia una llavor de cert ecologisme posterior, que és precisament el que ha acabat discutint l’existència dels zoos i el que vol que ens avergonyim per haver gaudit de petits amb els espectacles del delfinari. Però ja dic que la meva és una perspectiva generacional. Al cap i a la fi conclou Martinez de Pisón, l'esplendor del zoo de Barcelona va coincidir amb els trenta i tants anys d’existència de Floquet de Neu, un dels simis més il·lustres de la nostra generació. i del Museu Darder amb el negre de Banyoles.