Podria ser aquest el retorn del Dr. Strangelove?. Com sigui, en agitar el sonall de la dissuasió per intentar sortir de l'embolic d'Ucraïna i enfrontar-se a les sancions, al boicot i a les condemnes de tot el món, el president rus Vladímir Putin pot presumir d'haver despertat el fantasma de l'antiga Guerra Freda i d'haver internacionalitzat, de sobte, una cosa que s'anunciava com una guerra essencialment regional, als marges –que no pas al cor– d'Europa. 
Segons el general francès Vincent Desportes, exdirector de l'Escola de Guerra, el temps corre en contra de Putin: es troba en un atzucac. Haurà de parar aquesta guerra, i "haurem de deixar que se'n vagi amb alguna cosa". Però, mentrestant, "això pot ser Grozny, però també Stalingrad –i Putin ho sap–".
Per això mateix, Desportes mostra més "inquietud": "Hem canviat de món avui (diumenge 27 de febrer) a les 15 hores. Ja no es tracta de 100.000 vides i de quatre ciutats, sinó de la destrucció del món. ¿Repetirem la crisi dels míssils cubans de 1962? (4). A Kennedy li va costar frenar els seus militars, però hi havia un cercle al voltant de Khrusxov(5), mentre que Putin està sol". Dit això, segons el general Desportes, “ha fet gala d'una relativa moderació”, almenys al principi de la intervenció de les seves tropes: va enviar un exèrcit de reclutes, que esperava alliberar els ucraïnesos alegres i esvalotats…
A Desportes el sorprèn especialment el silenci dels nord-americans, que es van mostrar loquaços abans de l'atac, alhora que asseguraven que ells mateixos “no hi anirien”; però que a la seva manera “van prémer el botó” de l'operació russa, com apunta Alain Bauer, un altre especialista en temes de seguretat.
"Rússia ha estat maltractada des del 1991 –reconeix Pierre Conesa, antic assessor del Ministeri de Defensa francès–. Vladímir Putin, amb bones disposicions al principi, ha tornat la dignitat als russos després de l'esfondrament de l'URSS, però s'ha acabat crispant. Sent que l'OTAN –que no s'ha dissolt, a diferència del Pacte de Varsòvia, i que ha continuat expandint-se – està cercant-lo de nou". La solució, segons Conesa, passa per una gran conferència sobre la seguretat a Europa, per dissenyar una nova arquitectura de pau; i per reconèixer, encara que sigui parcialment, algunes de les demandes de seguretat de Rússia.
Ja el 1946, a l'any de llançar-se les primeres bombes atòmiques sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki, els teòrics de la dissuasió nord-americans van començar a explicar que, si fins aleshores el que s'intentava era guanyar la guerra, a partir d'ara caldria evitar-la, o preparar-la per no haver de lliurar-la. Per això la noció d'arma de “no ús”, que ha estat la característica de les armes nuclears fins als darrers anys. Durant la Guerra Freda, es podia parlar d'un “equilibri del terror” on cada bàndol apostava per la racionalitat d'un adversari que no assumiria el risc de patir danys inacceptables.
En aquest aspecte, depèn molt de la definició del que l'agressor i l'agredit consideren “interessos vitals”, i també de la credibilitat del posseïdor de l'arma atòmica, de la serenitat i de la capacitat de discerniment. El 16 de novembre de 1983, durant la crisi dels euromíssils amb Rússia, François Mitterrand va recordar a Antenne 2 l'aclaparadora responsabilitat que requeia en el president a França: “El que és fonamental en l'estratègia de dissuasió és el cap d'Estat, sóc jo: tot depèn de la seva determinació. La resta és material inert, bé, fins i tot la decisió que ha de consistir precisament a no utilitzar-la” (Le Monde diplomatique, 28 de febrer de 2022).