Catifa de flors al carrer de Vilarrubies a Sabadell (1955). amb motiu de Corpus Chirsti

- A casa tenim tres caixes de sabates plenes de fotografies, de velles fotografies dels pares, i nostres, moltes en blanc i negre, d'aquelles tan petites, i.... també de més grans i en colors. Però fa molt de temps que no n'incorporem a les capses, ja no les portem a revelar. ni les imprimim, totes són a la xarxa, la memòria física del passat ha acabat fa temps, ara, el passat més recent, el present i el futur romanen en un fràgil i esmunyedís núvol, que en qualsevol moment es pot dissoldre, com els núvols, sense deixar la llavor de l'aigua de la seva pluja.
A les nenes els hi agrada molt mirar les fotos antigues, ho fan sovint quan vénen a sopar a casa; s'ho passen pipa, però no sé si són conscients que als seus fills i nets quan siguin grans no els hi podran ensenyar més fotos que les que tenen a la xarxa, i no serà el mateix, ja no serà mai més el mateix, és com agafar un llibre vell de tapa dura i olor de rescumit i obrir-lo emocionat, o engegar una freda tauleta.
En Biel, que té dos anys i mig, té més fotos seves a la xarxa que jo en tota la meva vida, de fet, no sé si són conscients els pares que exposen impunement la vida, el dia a dia dels seus fills des que neixen i a mida que van creixent, fins que ells ja adolescents continuen penjant fotos seves; tota una vida a travès d'instagram, whatspp o facebook, una vida fràgil i nihilista que no té la consistencia de la foto revelada d'abantes, que de fet banalitza amb la seva promiscuitat el valor d'quella foto feta en l'instant precís, la foto que perdura en el temps, la foto que no sabies si havia sortit bé o no fins que no es prudouia el procès de revelat.
Hi ha una magia que es perd actualment vers les fotografies antigues, més artesanals i espontànies que captaven l'instant, el moment just, únic. Tant que m'agrada fer fotos de paisatges o de la naturalesa en general, en canvi, detesto (de fet en tinc molt poques) que em facin fotos, o fer-ne jo als altres, llevat que siguin desconeguts que em poden interessar des del punt de vista purament artístic. Sempre que em veig en una foto penso que té el problema que per una banda és provisional, però per l'altre perdurarà en el temps, per tant no deixa de ser una imprudència o una lleugeresa deixar-se retratar, car la visió posterior francament sol ser depriment. 
Recordo haver fet una foto a una nena a Ourika (Marroc) i la guia em va dir que no es podien fer fotos a la gent sense el seu permís, car els hi prenies l'ànima; no sé si es va quedar amb mi o és cert. 
De fet, si mai faig una fotografia a alguna persona que m'interessa, sempre demano permís; potser influenciat pel cas d'Ourika, o, simplement perquè entenc que en retratar a una persona si és cert que li robes la seva intimitat del moment, de l'instant. Ja vaig explicar fa temps, que no m'agradaven les velles fotografies, i segueixo pensant el mateix. I menys encara m'agrada la banalització actual, aquesta exposició pública i impúdica d'una persona sense el seu consentiment que el dia de demà por passar factura a l'infractor, mitjançant la reclamació pertinent de qui ha estat exposat al públic sense el seu permis.