Les desgràcies s'acumulen a Europa, però l'independentisme continua dubtant. Com l'ase de Buridan, ha quedat paralitzat entre dues opcions: persistir al processisme o pactar amb qui convingui per facilitar la gestió de la Generalitat. Un dels partidaris de mantenir el foc de la confrontació és Quim Torra. Totes les seves desobediències van ser calculades per suscitar efecte entre els fidels i, alhora, per evitar danys personals. Les pancartes no l'han situat davant del Suprem. Només li causen inhabilitació i multes, perfectament compensades pels suculents estipendis que rep de les arques públiques com a premi d'inhabilitació. Entrevistat a Catalunya Ràdio, ha criticat Puigdemont i Junqueras per haver desaprofitat l'1 d'octubre. Sosté que tot president que vulgui la independència “acabarà malament” i per demostrar-ho es posa ell mateix d'exemple. Dóna per fet que tornarà a ser inhabilitat al nou judici que l'espera.
Junqueras s'ha passat anys a la presó, Puigdemont potser mai no tornarà a casa. Però Torra els alliçona, aprofitant la promoció d'un llibre de memòries escrit al solemne despatx d'expresident, pagat amb diners públics. Situat a la Girona medieval, el palau ja havia estat restaurat, però va haver de ser sotmès a noves obres públiques per adaptar-lo a les necessitats de la víctima represaliada.
La història de l'art ens ensenya que el manierisme és la fossilització amb finalitat decorativa d'un estil determinat. Tan gran va ser l'impacte de Leonardo, Rafael i Miguel Ángel que, entre el 1530 i el 1580, es creia que la pintura ja no podia anar més enllà. Per això, la realitat va deixar d'interessar els artistes nous, que es van dedicar a imitar de manera impostada i artificiosa l'estil dels seus grans predecessors. El mateix fenomen es va produir en l'arquitectura i la pintura, fins que va arribar el Barroc, amb els seus contrastos fortíssims. La naturalitat del procés es va esgotar. Ara queda el manierisme processista, que, com saben els que en viuen, no porta enlloc. La imitació artificiosa del procés és una forma dolça i lenta de claudicar.
El gran pacte per la llengua era una notícia esperançadora. Trencava per primera vegada els blocs que han empetitit el país; permetia una defensa transversal de la immersió; i reconeixia els catalans que parlen en castellà. Era una manera de tornar a teixir la catalanitat i de reconstruir el mínim comú denominador al voltant de la llengua. Però el manierisme encara té capacitat seductora. Està encara en condicions de renovar les brases del xoc i la divisió entre catalans. Costarà molt de recoser aquest país. Potser no arribem a temps. Era tanta la set i la gana de l'ase de Buridan que dubtava entre saciar-se a la galleda d'aigua o apaivagar-se amb el munt de fenc. Va morir d'inanició. Va ser incapaç de decidir si era millor començar a beure o començar a menjar. - Antoni Puigverd - lavanguardia.com.
Tags:
- ACTUALITAT 2
En fin, más a la manivela.
Hay una cos que en estos momentos se debe de tener muy clara, y que los capitostes de la revuelta deberían de considerar, creo que ya lo han hecho de puertas adentro, y es que con la guerra de Ucrania , si antes era difícil la independencia, hoy en día es imposible.
¿Porqué?, muy sencillo. La EU no está para particiones en pequeños estados, sino para aglutinar. Dar el beneplácito a Catalunya es darlo a Córcega, al Rosellón, al Venetto y a la Alta Silecia, y ni Francia, ni Italia, ni Alemania, y eso es imposible.
Por otro lado, los dineros que harían falta para la construcción de un nuevo estado (Catalunya), se destinarán a la reconstrucción de Ucrania, porque Ucrania entrará sin duda, aunque no formará parte de la OTAN.
Si de esto no se dan cuenta los independentistas es que son cortos de vista y nulos de visión. Y ojo, que cualquier intento de otra algarada similar ya no será vista con buenos ojos por ningún estado, incluido los belgas. No está el patio para tonterías ni aprendices de putins.
Salut
Aquests del procés, com deia Inés Arrimadas, viuen a Matrix, no són d'eixe món.
Salut.
Seguimos sin leche de marca(la Asturiana semi, que es la que consumo),en Mercadona, lo se porque voy mirando en la tienda online cada día(es un deber, que me impongo).En Tv3(otro deber),con su tema del 25% en castellano, que les va la vida para los independentista; hoy con los juegos de invierno de Barcelona(no hay nieve en Barcelona),la Colau que se pelea con el presidente de Aragón, no se tragan. En fin, todo sigue igual, aquí no pasa nada.
" Todo sigue igual, pero aquí no pasa nada".
Pues si que pasa, una multitud de inútiles que no aportan nada siguen cobrando del erario público, se reparten cuantiosas subvenciones a entidades de dudosa utilidad para nadie, y se sacan de la chistera nuevos impuestos para mantener el "tinglado".
El saqueo de Roma por Alarico fue una tontería comparado por el saqueo continuo al que nos someten los vendedores de humo, ¡¡ Tot per Catalunya !!, això si.
Alarico Torra, sona bé. Fins a Catalunya i més enllà...
Hay mucha mala leche. Antes, como íbamos a buscarla a la vaquería, la teníamos barata y buena. Hablo de los primeros años de casados que la teníamos cerca de casa, o sea en los 75's. De hecho, antes habia una serie de productos de primera necesidasd que siempre eran muy baratos, patatas, grano, leche, pan,... o el bacalao...
Así es, había un respeto por una serie de artículos de primera necesidad, el pan de cada día sagrado,ni tocarlo(su precio).
Con el precio del pan hubo incluso revueltas como comentaba el otro dia. Pero recuerdo que en Sabadell en los 60's hubo un sarao gordo porque subió 20cts de peseta el billete del autobús.
Reconec que sóc un perdedor, sempre he apostat per causes imposibles. De tota manera la vida m'ha ensenyat que les coses que semblem imposibles acaban fen-se realitat. Catalunya serà un estat independent, estic segur, el que no sé es si podré veure-ho.
La actual divisió dins del independentisme respon a la táctica del enemic i no trigarem gaire en unir forces ... perquè som David contra Goliat. Ells tenen el poder, la policia, l'exèrcit, els jutges, les presons, la prensa, el IBEX, els grans capitalistes (inclosos els catalans), l'opinió pública, la banca ..... nosaltres què tenim: la llengua i la cultura catalana i la voluntat de ser lliures ... cada dia mes estesa.
A la vida tots som perdedors Manuel. Discreparia en un asumpte, la divisió de l'independentisme actual i no tan actual, es d'ells solets que no es poden veure ni en pintura, els d'ERC amb els de Juntsxcat. L'enemic és limita a contemplar-ho complaent.