A un home abillat amb vestidures pròpies d'un iogui i assegut a terra, li pregunten quin és el seu secret per ser tan feliç, i ell contesta: “No discutir amb idiotes”. Sorprès, qui li havia fet la pregunta no es pot resistir a deixar anar un rotund “Doncs jo no hi estic d'acord”. L'altre home, d'aura gandhiana, contesta: “Té raó”.

Aquesta curiosa anècdota serveix per introduir una màxima que hauríem d'introduir a la nostra vida diària: la llei de Brandolini. Però, què és la llei de Brandolini?

La llei de Brandolini anomenada també principi de l'asimetria de la ximpleria, principi de l'asimetria de la xorrada o, fins i tot, principi de l'asimetria dels gilipolles, amb perdó (en anglès s'ha popularitzat com a “bullshit asymmetry principle”). Es tracta d'una màxima que rula per Internet que emfatitza com és de difícil intentar desmuntar una creença falsa o informació de dubtosa qualitat, pregonant que la quantitat d'energia necessària per refutar ximpleries és molt més gran que la necessària per produir-les.

Aquesta curiosa llei va ser formulada i popularitzada el gener de 2013 per Alberto Brandolini, un programador italià qui va posar al seu compte de Twitter el següent comentari:

“El bullshit asimmetry (sic): l'energia que necessita el rebuig bullshit és una ordre de magnitude bigger than to produce it”. "L'asimetria de la xorrada: el total d'energia necessària per refutar ximpleries és d'una magnitud més gran que per produir-la".

Aquest comentari, amb una errada ortogràfica inclosa, va assolir proporcions virals en qüestió d'hores. Segons el mateix Brandolini, es va sentir inspirat a deixar anar aquesta màxima després de llegir el llibre de Daniel Kahneman “pensar ràpid, pensar a poc a poc” (2011) just abans de presenciar un debat polític entre el periodista Marco Travaglio i l'ex Primer Ministre italià Silvio Berlusconi, atacant-se l'un a l'altre. Aquest principi està estretament lligat al debat sobre les notícies falses (fake news) i el biaix cognitiu. Al seu llibre “La Démocratie des crèdules” (La democràcia dels crèduls), el sociòleg francès Gérard Bronner afirmava que per desmentir una falsedat era necessari presentar arguments molt sòlids, mentre que les ximpleries sovint es valen dels prejudicis cognitius, fent que semblin més plausibles que les explicacions científiques que solen ser molt més complicades.

Laurent Vercueil, neuròleg i investigador a l'Institut de Neurociències de Grenoble (França), considera que la llei de Brandolini té els aspectes següents.

1. Asimetria dimpacte - Difondre les ximpleries fa que tinguin més impacte que qualsevol intent posterior de desactivar-les.

2. Asimetria de la retenció de la memòria - L'empremta que deixa a la memòria el discurs és molt més profunda que qualsevol informació que després la contradigui, per molt veraç que sigui.

3. Asimetria de la unció - Qui difon el discurs està ungit amb una aura avantatjosa, mentre que qui tracta de portar la raó és vist com un esgarriafestes que no comprèn res o que s'ha deixat convèncer pel discurs oficial.

En un món on les noves tecnologies tenen un impacte tan gran, és molt recomanable resistir-se a discutir amb persones que sota l'anonimat deixen anar ximpleries de tota mena, cadascú més gran que l'anterior. Discutir amb algú que mai reconeixerà que portem la raó no ens serveix de res més enllà de sentir molta angoixa, frustració i ansietat.

Això també ho podem aplicar per a persones que sí que coneixem, familiars i amics que, de vegades, són una mica durs d'entesa. Gairebé ningú no canvia d'opinió quan es discuteix, tant si s'emporta la raó com si no. Són poques les ocasions en què les persones, després d'haver tingut un intens i acalorat debat, ens il·luminem i acceptem de bon grat posar en dubte les nostres creences davant de les noves evidències.

A la majoria dels mortals ens cega el biaix de confirmació, buscant i destacant allò que “confirma” les nostres creences ja ben assentades i rebutgem allò que veiem que les contradiu. Per això, tractar de convèncer algú pot arribar a ser molt costós en termes de temps i esforç, cosa que ens pot esgotar físicament i mentalment i perjudicar la nostra salut mental.

La conclusió de tot això és que, vetllant per la nostra salut mental, hem d'agafar la nostra raó, guardar-nos-la i no perdre el temps en una discussió que no porta res. Donar arguments a algú que no vol escoltar-los és com donar mel a un burro.