L'11 de març de 1937, Robert Musil va pronunciar una conferència a Viena que va titular 'Sobre l'estupidesa'. Raimon Obiols recupera fragments d'aquest text en un assaig magnífic, 'El temps esquerp' publicat per Arcàdia. L'escriptor austríac, que era enginyer i havia estudiat filosofia i psicologia a Berlín, ja estava aleshores exiliat amb la seva dona jueva a Suïssa. Li interessava el concepte d'estupidesa perquè pensava que era la causa principal del declivi de les societats.

Obiols recorda que Musil deia que hi ha, com a mínim, dos tipus d'estupidesa. Una és la noble, franca i honesta. Seria la pròpia dels que podríem titllar de caps de rajolí. El segon tipus seria la que caracteritza persones que, per més que pugui semblar paradoxal, són especialment intel·ligents. La seva estupidesa és un perill i no precisament per a ells.

És el que es qualificaria com a “estupidesa intel·ligent” i, segons aquesta mateixa interpretació, presenta tres característiques. Una és aspirar a objectius que són clarament inabastables. Una altra és anteposar les emocions a la racionalitat malgrat que això comporti no pensar amb el cap clar. I una tercera és tenir una capacitat d'invenció gairebé admirable per fer idees atractives que són en realitat estúpides. Aquesta estupidesa intel·ligent és la que acostuma a estar associada a grans barbaritats.

"L'estupidesa humana és l'origen de les pitjors catàstrofes, però també una mina d'or per a qui la sap explotar", va deixar Montaigne escrit. Això explica el comportament de molts polítics i de pocs votants. Els primers per actuar des d'una estupidesa intel·ligent. Els segons moguts per aquesta que és noble, franca i honesta. Una estupidesa i l'altra subjauen a l'avenç de l'extrema dreta a França i també al resultat que pot obtenir a Espanya si es compleixen les previsions electorals. Totes dues són la conseqüència de la miopia de determinats partits a l'hora de captar el malestar al carrer provocat per mesures que els allunyaven cada cop més dels seus votants. És una miopia que respondria a una tercera classe d'estupidesa, aquesta descrita per un altre escriptor francès, Georges Courteline, i que es podria resumir com a sibarita. Qui millor la personifica és François Hollande, el polític que va aconseguir que en 18 mesos el 85% dels francesos estiguessin enfadats amb la gestió.

L'estupidesa, situada a les corresponents categories esmentades anteriorment, és la que comporta, recorrent al concepte de Montaigne, catàstrofes com la que estem veient a Ucraïna però també la normalització del neofeixisme que encarnen formacions com el Reagrupament Nacional (RN) francès o Vox a Espanya. Prometen allò que saben que no poden complir, juguen amb les emocions i fan atractives idees estúpides. Ho fan amb el concepte de nació o amb la criminalització de la migració. I els funciona perquè hi ha ciutadans que es deixen seduir per aquestes falsedats.

L'alternativa és una racionalitat molt menys atractiva i, sobretot, molt més complexa. És fàcil culpar-los, però és un error perquè la decepció política només es pot combatre amb mesures que, analitzant el comportament electoral francès respecte a l'extrema dreta (que no és exactament com l'espanyol i no només perquè el sistema electoral sigui diferent), contribueixin a una equitat més gran. - Neus Tomás - eldiario.es