Parla Màrius Serra en aquest article, de Víctor Pàmies, l'home que estimava les paraules, el col·lecionista paremiológic més gran del món, una persona que admiro i respecto tant fins al punt que sempre he tingut una discreta relació amb ell. Discret, humil, senzill, proper, Pàmies és una rara avis, que em recorda als monjos medievals que des del seu monestir recollien els textos per preservar-los; En Víctor ho fa desde Vallromanes, una vila tan discreta com ell, i alhora tan productiva. Haviem coincidit en tres o quatre catosferes a Granolleres i en la presentació del llibre de la Catosfera a Vallromanes, la vila on viu. Però la millor prova de respecte cap a ell, és que em vaig perdre una semifinal de  Champions del Barça per asistir a la presentació del seu llibre "En cap cap cap. Diccionari de dites i refranys sobre el cap". En Víctor es dona la paradoxa de la persona que treballant en silenci, disciplinadament, metodicament, ha aconseguit el reconeixement per la seva ingent tasca, i prou que s'ho mereix. 

PÀMIES, VÍCTOR PÀMIES - Màrius Serra.

Pàmies és un cognom molt productiu en el gremi literari. Els dos casos més coneguts, reconeguts i apreciats són mare i fill, Teresa i Sergi Pàmies, però per casa corren poemaris del quasi homògraf Jordi Pàmias (1938), narracions d’Òscar Pàmies (1961), traduccions de Xavier Pàmies (1959) i reculls de refranys de Víctor Pàmies (1963).  Aquest darrer és notícia perquè dimarts passat, com qui no vol la cosa, va anunciar que afegia més de set mil fitxes a la seva PCCD (Paremiologia catalana comparada digital), una eina molt senzilla de fer anar. Només cal teclejar pccd.dites.cat i després escriure qualsevol paraula a la finestra de cerca. 

Víctor Pàmies i Riudor, pioner en la difusió de la paremiologia per la xarxa, va començar a fer el buidatge de fonts fraseològiques a finals del segle passat i les va abocar en fitxers dBase IV, migrats posteriorment a Microsoft Access. Amb els anys, ha tingut l’encert de redirigir aquesta tasca ingent a una finestreta única que, des de la setmana passada, té 439.053 fitxes corresponents a 47.227 paremiotipus de 3.486 fonts diferents. Un paremiotipus ve a ser el model bàsic d’una dita (locució, expressió, refrany).

El PCCD és una obra magna; i, com gairebé sempre, la devem a l’empenta d’una sola persona. Si teclegem la paraula Pasqua, el buscador del PCCD ens ofereix 126 pare–miotipus ordenats alfabèticament. Ens limitarem a glosar el primer i l’últim. El primer fa: “A Pasqua miradetes i per Sant Vicent parelletes”. A la fitxa hi ha dues fonts referenciades, una descripció que fa: “Quan la primavera des­punta, es desperten els amors, que en poques setmanes solen quallar en parelles” i un equivalent en castellà: “Similar: Besos y abrazos no hacen chiquillos pero tocan a vísperas || Contrari: A donde acaba el novio, empieza el marido”. El 126è i darrer paremiotipus és més llarg: “Tots els dilluns de l’any s’escauen els mateixos sants: sant Tornem-hi, sant Som-hi i sant Agafa tots els dilluns de l’any, menys els dos de Pasqua”. En aquest cas trobem tres recurrències en fonts diferents que presenten tres va­riants amb canvis lleugers i una nota: “Fa referència al dilluns Sant i al dilluns de Pasqua, que eren festius a Catalunya”. 

Quan vaig reescriure el Tirant lo Blanc en català actual el PCCD de Víctor Pàmies em va ser tan útil que vaig voler fer constar el meu agraïment al pròleg. No tindria cap sentit imprimir-la, perquè les noves obres de referència són digitals, però és una obra magna. I, com gairebé sempre, la devem a l’empenta d’una sola persona.