DE QUAN ENCARA ESCOLTÀVEM



Les xarxes socials poden acabar amb la pràctica del matís, i del dubte, sinó ho han aconseguit ja, creant una comunicació funcional, trista i avorrida. La paraula ha estat substituïda pel teclat i la pantalla, nous temps i un altre ritme vital i emocional. La ganyota de la desaprovació com a resposta al debat i al diàleg. I el crit, un crit allunyat del desesperat de Munch. La controvèrsia seriosa i sensible ha estat substiotuida per la xerrameca d'un nou idioma, aspre, funcional i breu, creat per a la comunicació de la rapidesa. Això és el llenguatge contemporani. Sembla que no estem per perdre el temps, tot es radicalitza i per això parlem i escrivim com si llancéssim consignes o eslògans. Moure's pels extrems no només comporta un caos ideològic, el populisme i una desraó que només podria acabar bé matisant. Amb la cadència d'una conversa al ritme marcat i puntuat pels signes ortogràfics. Amb la pausa suau de les comes, amb la invitació a seguir dels punts suspensius. O l'interès per saber què indiquen els signes d'interrogació. La saviesa està sota la pell de les paraules, on els matisos es manifesten en tota el seu esplendor. Però ens hem oblidat de matisar, això és d'abans, de quan escoltàvem, de quan dialogàvem, de manera calmada, tranquil·la, a la taula del cafè, el sofà de casa, a la sobretaula, o quan treiem a l'estiu les cadires a la carrer per fer-la petar amb els veims; de quan contrastàvem la informació, o rebatíem de manera més o menys tranquil·la al nostre oponent o rival, que nop enemic, que alhora, feia el mateix amb nosaltres. De quan encara escoltàvem, i no érem uns pobres transeünts idiotitzats que han oblidat la importància de matisar, de l'ús sensat i seré de la paraula.

4 Comentaris

Més recent Anterior