Existeix un plaer innegable en saber que el que es fa no té cap base real, que dóna el mateix fer un acte que no realitzar-lo. No obstant això, en els nostres gestos quotidians contemporitzem amb la vacuïtat, és a dir, alternativament i de vegades a la vegada, considerem aquest món com a real i irreal. Barregem veritats pures amb veritats sòrdides, i aquesta amalgama, vergonya del pensador, és la revenja de l'esser normal. Emil Michel Cioran.
Quan el budisme ens indica que la vacuïtat és la naturalesa essencial de les coses, vol dir que les coses que veiem al nostre voltant, el fenomen del nostre món manca de qualsevol existència autònoma o permanent. Però el buit no és, per res, un espai buit o l'absència del fenomen, tal com ho pensessin mai els analistes occidentals del budisme. El budisme, en absolut, adhereix a alguna forma de nihilisme o creença al no-res. El no-res no correspon a la no-existència. Si no pots parlar d'una existència real, aleshores no pots parlar de la no existència tampoc. Aquesta és la revenja de l'esser normal a la que es refereix Cioran.