Ja havia amitjanat la redacció d'aquesta nota quan em va arribar una invitació de la Universitat de Salamanca per assistir a un acte acadèmic en el qual el doctor José María Cerveró Santiago, catedràtic de Física Teòrica, disertaría precisament en defensa de l'inútil. Aquesta coincidència no ho és tant perquè també jo sóc físic teòric i, com el col·lega de Salamanca, sé que alguns dels resultats més bonics de la física, com ara la teoria d'Einstein del camp gravitatori i la teoria quàntica del camp electromagnètic, són gairebé inútils. És a dir, no serveixen, per ara, "només" que per entendre alguns aspectes de la realitat.

Fa poc, responent a la inevitable pregunta d'un estudiant, "per a què serveix això?", Li vaig contestar: "Per res. ¿No li sembla admirable que hi hagi gent que es doni el luxe de preferir coses belles i idees profundes a artefactes enginyosos però, fet i fet, superflus o fins i tot nocius, com ara els automòbils cuirassats? "

Els nostres cosins els micos antropoides no portaven joies. Tampoc les portaven els nostres avantpassats remots. Les primeres joies daten de fa menys de 50 mil anys. Les primeres pintures rupestres, com ara les d'Altamira i Lascaux, són encara més recents. Les dones no van començar a empolainar-se sinó fa uns pocs milers d'anys, especialment a l'antic Egipte. Els primers museus d'art i jardins botànics daten del Renaixement tardà. I els salons de bellesa van ser inventats fa poc més d'un segle. La tècnica precedeix a l'art, com la utilitat a la bellesa.

Per a què serveix saber que hi ha infinits nombres primers, que les distàncies entre les galàxies estan augmentant, que els homes de Neanderthal van ser reemplaçats pels de Cromanyó i que els caps d'aquests eren més grans que les nostres? Per res. Quina utilitat té una simfonia de Beethoven, una pintura de Velázquez o un relat de García Márquez? La mateixa que les joies, la roba elegants, els teoremes matemàtics o les troballes paleoantropològiques. És a dir, cap.

No es busca la veritat ni la bellesa per si mateixes llevat que s'hagi assegurat el suport: Primum vivere, deinde philosophari. Però no s'és plenament humà llevat que s'apreciïn la veritat i la bellesa per si mateixes. És a dir, llevat que s'estimi l'inútil que emociona o que fa pensar, sense esperar recompensa material.

No obstant això, la diferència entre l'útil i l'inútil pot ser transitòria. Fa mig segle, quan Francis Crick i James Watson van descobrir l'anomenat codi genètic, van saber que amb això la biologia molecular aconseguia la majoria d'edat i que a partir d'aquest moment es desenvoluparia amb el vigor i la rapidesa pròpies d'una ciència jove. Però no van sospitar que poques dècades després també naixeria tota una indústria fundada sobre aquesta ciència, ni que un d'ells, Watson, faria fortes inversions en aquesta indústria (Crick, en canvi, va seguir ocupant-se de temes inútils, com ara l'origen de la vida i la naturalesa de la psique).

Un altre dels meus exemples favorits és el de Apolonio, el primer a descriure les seccions còniques: el·lipse, paràbola i hipèrbola. Aquestes corbes són belles però no van ser utilitzades fins al segle XVII, quan Galileu es va servir de la paràbola per descriure la trajectòria d'una bala, i Kepler va usar l'el·lipse per descriure l'òrbita d'un planeta. L'efecte fotoelèctric, descobert fa poc més d'un segle, va encantar als físics perquè no depèn críticament de la intensitat lluminosa sinó de la freqüència. Durant molt no va servir sinó per despertar o satisfer la curiositat. Eventualment, a un enginyer se li va ocórrer utilitzar-lo per obrir i tancar circuits elèctrics al pas d'una persona. Des de llavors no hi ha ascensor, escala mecànica ni màquina-eina sense cèl·lula fotoelèctrica. A més, l'explicació de l'efecte li va valer a Einstein la meitat del seu Premi Nobel. Va obtenir l'altra meitat per explicar el moviment brownià com efecte de xocs moleculars. Aquesta va ser una altra gesta que no va tenir repercussions pràctiques sinó molts anys després.

Ahir, un estudiant em va anunciar que algú està pensant en privatitzar l'astronomia. Quina gran idea! Si algú comprés un observatori astronòmic aniria aviat a la fallida, de manera que mostraria al gran públic que hi ha objectes sagrats fora dels temples. Entre aquests objectes hi ha la ciència bàsica, les humanitats i les arts. Aquestes tres vestals són sagrades perquè són patrimoni de la humanitat i perquè qui intenta treure utilitat immediata d'elles les embruta i s'embruta.

El que va passar amb l'art sota els règims autoritaris és eloqüent: va ser estatizat i, amb això, corromput. Per exemple, a la Unió Soviètica l'exigència d'atenir-se als preceptes de l'anomenat realisme socialista, que és una versió de l'utilitarisme, va limitar la imaginació dels escriptors, artistes plàstics i músics. Per cert que va seguir havent-hi artistes originals, però no van gaudir de suport estatal i les seves obres no es van incorporar al bé comú.

En resum, no exigim que tot el que fem tingui una utilitat immediata. Només cal que siguin bo, n'hi ha prou que ens ajudi a gaudir de la vida. Al cap i a la fi, la recerca i el gaudi de l'inútil distingeixen l'ésser humà dels seus parents d'altres espècies. Per això proposo aquest nou nom per a la nostra espècie: Homo inutilis.


(*) MARIO BUNGE - Argentina, juliol del 2006