OBJECCIÓ D'OPINIÓ

Les eleccions nord-americanes han reactivat el debat sobre la proliferació de notícies falses i l’ús de les xarxes socials com a transmissors d’opinions. L’esperit de trinxera ha prevalgut, tant entre els que inicialment van interpretar una derrota com a mal menor com entre els que, ebris d’expectatives, no eren capaços de valorar els resultats obtinguts. Des de la distància, feia l’efecte que guanyadors i perdedors s’intercanviaven els papers respectius, esperonats no pas per l’aritmètica inicial dels vots sinó per l’espectacle d’unes percepcions prèvies a la votació.

Veure com, per impaciència, s’analitza una possible derrota com una victòria –i viceversa– crea certa perplexitat entre els que, quan votem, agraïm l’asèpsia dels resultats com a antídot contra l’excés d’interpretacions. És com si, a través d’una tendència prefabricada, se’ns previngués de la importància de les interpretacions que, a posteriori, volen reescriure la història i modificar la narrativa del present. Fins ara, i contra la temptació de l’autoengany o la propaganda entesa com a element corrector de l’actualitat, les xifres de vots s’imposaven com un dic racional.

Al final acabem opinant sobre multitud de qüestions que mai no ens havíem plantejat. Potser per això, s’insisteix en mantenir la inèrcia de les expectatives per perpetuar l’espectacle més enllà de les evidències. Si aquesta moda qualla, els vots aniran perdent capacitat de blindatge i seran completats amb el sufragi, més discutible, de les opinions. Que tots els vots emesos tinguin el mateix valor és una garantia, sobretot als països en què votar no és obligatori. Això evita el perill del despotisme i del classisme. En l’àmbit de l’opinió, en canvi, la democratització que, a través dels mitjans de comunicació clàssics o moderns, multiplica les oportunitats d’expressar-se és més discutible. Com a mètode per crear addiccions tecnològiques i expropiar les dades dels usuaris de pantalles diverses, s’afalaga l’opinió. I, de passada, se la converteix en un element de participació que ens convida a estar a favor o en contra o a que ens agradin o que detestem qüestions en què mai no havíem pensat. Ens sedueixen a través de la demanda de la nostra opinió no pas perquè els interessi sinó perquè és la manera d’obtenir alguna cosa poc confessable. L’espiral és perversa perquè, al final, acabes pensant en multitud de temes que, en forma de pregunta, enquesta, falsa polèmica o globus sonda, no t’havies plantejat mai. En aquest context d’inflació de la demanda, ve de gust adoptar una actitud de dissidència preventiva i resistir-se a tenir massa opi­nions. Perquè, tot i que s’hagi devaluat molt, el vot encara pot influir en la realitat mentre que l’opinió –i aquesta columna n’és un bon exemple– no canviarà res. Ho deia Georg Christoph Lichtenberg, un gran mestre a l’hora d’opinar: “Res no contribueix tant a la pau de l’ànima com no tenir cap opinió”. - Sergi Pàmies - lavanguardia.cat.

Per reblar en el tema, per opinar cal informar-se bé i en el lloc adequat, un lloc el més objectiu possible, i en ja posats en més d'un. Aquest article a el diario.es de Ignacio Escolar crec que és un bon ejemple d'objectivitat.