APOCALIPSI A LA CATALANA

Quanta raó tenia l'home que xiuxiuejava a l'obaga dels mots, quan deia que abans es partiria Catalunya que Espanya. I es que a l'Oasi català el panorama es desolador. Can Garlanda ès poc després de la debacle del procés. Com diu Josep Martí al seu article a la vanguardia, el Parlament a entrat en pànic. Els profetes de l’oposició han presentat la seva nova versió de l’Apocalipsi. Els pressupostos de la Generalitat representen, com es llegeix a la profecia original, l’obertura del setè segell. I la segueix, com s’ha vist al Parlament aquesta setmana, el retronar de les set trompetes anunciant grans calamitats. 

"Soferts pecadors de la catalanitat, no temin per llampecs, trons, terratrèmols i focs que puguin caure’ns del cel. L’ Apocalipsi original era una broma per a nens, nenes i nenis. Però el que ens cau al damunt ara, segons adverteixen PP, Cs i JxCat, sí que mereix sense embuts l’adjectiu d’aterridor: torna el tripartit!. Que vidents de menes tan diferents coincideixin en auguris tan nefastos il·lumina el radical canvi de guió. El constitucionalisme conservador ja no surt a mossegar obsessivament a Catalunya el turmell de l’estelada. Rosega altres ossos. Com el malbaratament, el deute, els soferts autònoms i tot allò que jutja com a necessari per captar vots en el present. Si Espanya ja no es trenca, cal aixecar una nova amenaça. Per això és torn una altra vegada per concentrar els mals en l’esquerranisme. Una altra cosa són aquests mateixos partits fora de Catalunya, on continuarà sent útil cridar a Pedro Sánchez, amb l’ajuda del TS, que és un còmplice de separatistes. Però per dirigir-se als catalans, aquest reclam ja és insuficient, fins i tot extemporani. A Espanya pot prevaler el mantra de la pàtria trencada per punxar nervi entre els electors. A Catalunya cal desenterrar ràpidament la maledicció del rojerío : torna el tripartit!

JxCat intenta, per la seva part i fidel al seu estil, tocar la guitarra i el baix alhora. Manté enlaire l’acusació de traïció a ERC per la feblesa independentista, però també comença a aixecar barricades clàssiques apuntant a polítiques sectorials, després de prendre nota finalment que vivim al 2023 i no al 2017. Cal activar en el votant juntaire d’edat el record del tripartit com una doble amenaça: autonomista-conformista en el nacional i esbojarrat i sense sentit comú en totes les altres coses. Desgastar ERC en un doble front amb aquest viatge al passat.

Que Cs, PP, JxCat ( Vox i la CUP mengen en plats a part) firmin aquesta nova versió de l’ Apocalipsi consolida alguna certesa però també planteja alguns interrogants sobre el valor real i creïble de la profètica amenaça. Del costat del cert és que per als integrants del tripartit (particularment ERC) encara avui –tretze anys després del seu final– el seu record provoca un pànic semblant al de la sortida del sol per a un vampir. Per això neguen vehementment que aquella possibilitat pugui tornar a arrelar algun dia. Sabem, però, que en política renegues avui i justifiques demà o passat. És a dir, després d’unes eleccions. El record d’una experiència traumàtica no impedeix als seus protagonistes de tornar a representar-la. I de vegades simplement no queda cap més opció.

I del costat dels interrogants: continua sent vàlida el 2023 la imatge del tripartit com el pitjor govern possible? No hi ha hagut pel mig experiències molt més fallides? No ha estat el govern de la Generalitat els últims anys –en fiscalitat, discurs sobre seguretat ciutadana, immigració, lleis sobre provisió de serveis socials, agenda de gènere, etcètera– un dels més esquerrans d’Europa, fins i tot amb el concurs de JxCat o amb l’últim alè de l’extinta Convergència? És possible vendre com a amenaça –des de JxCat– un govern d’esquerres quan has buscat i comptat durant tants anys –encara que sigui a batzegades– amb el suport parlamentari d’un partit anticapitalista com la CUP forçant-te a practicar la vertical pont cada vegada que li venia de gust?

Preguntes potser pertinents ara que la feina dels partits d’oposició és fixar un nou marc d’interpretació partint d’aquella imminent Apocalipsi roja. Com igual de pertinent és avisar, a qui no hagi llegit la Bíblia, que l'Apocalipsi és malgrat la seva mala fama una història d'esperança i redempció. Però segur que això no se li escapa a cap estrateg. Són tots molt llegits".