El vídeo dura tres segons. El va enregistrar diumenge passat @rafikiscope. S’hi veuen dues colles castelleres i en un balcó, gràcies a un crash-zoom digne de Tarantino, un individu que de sobte es treu orgullós una tovallola amb els colors LGTBI nuada a la cintura per quedar-se en pilota picada, davant la mirada dels que a la plaça Sant Jaume tenien ulls per veure aixecar-se alguna cosa més que castells. Res de l’altre món si no fos perquè es despulla just a sota d’una pancarta que la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) ha penjat: “Adeu, Colau. Hola, Trias”. 


La incontinència del personatge per treure’s la tovallola, només comparable a la de Borràs a Twitter, va revifar exponencialment la campanya de promoció al candidat reivindicat convergent. També hi va contribuir que alguns altres tuitaires amb molts més seguidors li manllevessin el vídeo al director del curt. El Life of Brian ­ resultant no és buscat. O almenys així ho sembla. La JNC no repiula el tuit. Els tuitaires sí: “Això és un pilar d’un”.

Caldrà veure si dona vots o no, però no és el primer cop que hi ha un nu en campanya. El 2006 Albert Rivera va posar a pèl. Ho feia tapant-se les vergonyes (les de llavors; per a les d’anys més tard les mans no le alcanzan ). Per al record també en campanya la pelussera, quasi velcro, al pit de Macron, prou frondosa com per eixugar-se les soles de les sabates abans d’entrar a casa. Despreocupat i assegut en un sofà.

Els polítics tenen una altra manera de despullar-se davant l’electorat. Ridículament per agradar queden en evidència quan s’alliberen de cotilles en campanya. Se n’adonen tard, quan s’asseuen distesos com el president francès al sofà de casa seva. Passa amb el TikTok de Collboni, carn de canó de mems. Passa amb la decisió de Colau de desagermanar-se de Tel-Aviv just ara –al marge de si és idoni–quan la petició de l’alcalde de Gaza li va arribar per carta el maig del 2021. Passa amb el mateix Trias, quan desacomplexat acomplexa i amaga el nom del seu partit o li reclama que “no faci segons quines ximpleries”. Passarà segur amb Maragall. És qüestió de temps.

Les campanyes les carrega el diable. Els polítics se la juguen fins a fregar el ridícul per, és cert, alguna cosa més que un grapat de vots. Però els errors de l’altri són or per a l’oponent. També les promeses que es veu de lluny que no es compliran mai et deixen en pilotes. Despullar-se en campanya no surt a compte, si no és que algú altre ho fa per tu. Com va succeir diumenge amb Trias. - Àlex Tort - lavanguardia.cat.